Matinet, matí,
que l'airet és fi
i la boira minsa
s'ajeu i s'esquinça...
Vaig a les parades
de molsa... Debades
cerco ací i allí
la molsa més dolça,
la pàl·lida molsa
que sempre volguí.
Les que eren la festa
de negra foresta,
les molses humides,
ara atapeïdes
al carrer mesquí,
jeuen arraulides
enyorant el pi.
Sona l'esquelleta
d'un conventinet...
¡Ai la lenca estreta
d'aquest cel tan fred!
Cerco a les parades
de molsa... Debades
miro ací i allí:
em fa pertenir.
Tothom ha trobada
la molsa que cerca:
la vella criada
d'un mal corsecada,
i la dama enterca
que en vol pel jardí,
i el nin que en prenia
una com setí
per ornar el camí
vora l'Establia.-
Més la que voldria
jo no la trobí,
¡malanant de mi!
¡Ai parada xica
del vell tremolós!
Sols en té una mica:
tal vegada hi fos.
Aixecant el rostre
diu un parenostre.
¡No em veu, malastruc!...
¡Furguí, i és eixida
"la meva", escondida
assota d'un bruc!
He fuit de seguida.
Lladre, me la'n duc.
Lloeu ma fortuna
que n'he pres una
que té una divina petjada
de fada.
(Josep Carner, Un mercat de molsa, Auques i Ventalls, 1914)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada