Evolució nuclear

Autor: desconegut Fotografia: N.Cid  Lloc: banc de màrmol de la Plaça de la Catedral 

Homo happiens  Homo inconsciens Homo politicuscorrectus Homo atomicus

              

De com una banyera s'encadena a una paperera

Fotografia N.Cid. Lloc: cantonada Sant Pere més Alt amb Méndez-Núñez.

El transeünt caminava per Sant Pere una tarda de juny amb el cos una mica avorrit de la calor i de tanta xarxa social  quan entropessà amb aquella banyera al davant de casa seua. Va posar la clau al pany i va seguir caminant un tròs escales amunt, forçat pels seus sentiments de rutina de dilluns, però quan havia pujat els sis primers esgalons ja se'n havia penedit. Reculà fins a la troballa, i tot palplantat al carrer es va encendre una cigarreta. Observant aquell objecte dadaista a lo Marcel Duchamp, es va sentir afortunat i ho va considerar com un regal personal. Va pujar a casa, es va despullar, es posà el barnús i les xancletes i va començar a omplir garrafes d'aigua que tenia acumulades per baixar al reciclatge. Va entrar al bany i d'una revolada estirà la cadeneta del tap de la pica, se'l posà a la butxaca i va baixar al carrrer. Va posar el tap a la banyera i començà a fer viatges amb garrafes amunt i avall fins que la va acabar d'omplir. En l'últim viatge agafà aquell set de bany amb boles efervescents que li havia regalat l'ex-sogra el Nadal passat (quan a casa sempre havien tingut dutxa) i, de nou al carrer, va deixar el barnús penjat a una rama del plataner, va posar-se dins la banyera i llençà les tres boles a l'aigua. Aquella efervescència li pujava cames amunt fins al cap i no podia parar de riure. Estava en un núvol de plenitud.  

Un grup de guiris rossos i alts que passaven pel carrer provinents del Palau de la Música es van aturar davant seu i es tornaven bojos per fotografiar-lo amb les seves supercàmeres Reflex desaprofitades. Tots volien transformar-lo en un Souvenir made in Barcelona i penjar-lo al facebook i twitejar-lo a dojo. Després van vindre més i més guiris seguits d'un grup de paquis que els volien vendre llaunes de cervesa. Al mateix temps que augmentava el bullici les boles efervescents es van anar consumint i el transeünt no li va quedar mes remei que tornar a la realitat. Va obrir el ulls i enmig de tot el guiram estava ella, amb una cara de visitadora social i mirant-se'l amb els braços creuats. Era el dia que havien quedat per que recollís les seves coses del pis i enmig d'aquella espiral se'n havia oblidat completament. El transeünt va sortir de la banyera, es va posar el barnús i les xancletes, i van pujar a casa junts. Mentre ella empaquetava lo poc que quedava de la relació, ell va agafar el cadenat de la bici i va encadenar la banyera a la paperera per a que ningú li prengués allò que l'havia fet sentir més bé durant aquells ultims sis mesos. 

El Record Club

Igual que un Club de la lucha musical, ara farà un any el cantautor Beck va tindre la original idea de trobar-se per tocar amb altres músics i gravar durant un sol dia la versió d'un album escollit per tots. Com un grup d'amics que queden per tocar i s'ho passen bé. Però si resullta que els teus amics són membres de Radiohead,  Sonic Youth, Tortoise, Wilco, MGMT o Feist, i que han tocat amb bandes com Smashing Pumpkins, REM, Eliott Smith i el propi Beck i fins i tot amb els grans clàssics del  blues, soul i jazz com The Supremes, Herbie Hancock o BB King, l'experiència pot ser acollonant.

La primera edició del Record Club va ser per unanimitat l'àlbum Velvet Underground and Nico, The Velvet Underground (1967), seguit a la segona edició pel Songs of Leonard Cohen, Leonard Cohen (1967),  escollida per Andrew VanWyngarden dels MGMT. El resultat aquí el teniu,  realment una mescla sorprenent d'aquelles guitarres rovellades de Beck  amb un cos ferm d'albums que han marcat una época. Tot un experiment.

La idea va seguir i el Record Club va continuar amb el nº3 versionant albums que em sonaven  vagament com Oar, d'Skip Spence (1969), la nº4 amb albums gairebé oblidats com Kick, dels australians INXS (1987) i la nº 5 amb lo completament desconegut com el grec Yanni live at the Acropolis, Yanni (1994).
Quin creieu que serà el següent? Seria curiós escoltar la versió de l'Space Oddity de David Bowie (1969)...