Apareix darrere la porta amb un somriure generós, i després de les dos besades de rigor, em fa passar amablement, mostrant-me la taula tant ben parada, amb estovalles noves de fil, copes de vi negre i unes càlides espelmes. No hi falta detall. Observant el minuciós treball de decoració, que destaca en l'escenari, m'oblido de fixar-me amb el què hi ha per sopar. Ara que me té embadalida per la conversació, m'assec a la taula i de sobte m'adono que davant meu hi ha un plat de sopa ple d'agulles de cap. Per un moment, no em puc creure que m'he d'empassar tot allò a cullerades, ja que he provat de menjar-ne altres vegades i mai me n'he sortit. Però l'orgull em pot i com si fos un repte, agafo la cullera amb desició i començo a empassar disciplinadament, fins que ja no me'n caben més a la boca i em comencen a agafar arcades. M'ofereix una copa d'El Templari i diu que este vi negre és agraït amb els menjars copiosos. En faig un glop i em multiplica per cent el gust del metall, com si es tractés d'una reacció d'oxidoreducció. Al seu pas per l'esòfag, l'órgan de la confiança atrapa les agulles com un imant i moltes es queden atapeïdes al tub digestiu. Però com no paro d'engolir, n'hi baixen tantes que la pobra força magnètica no és prou i moltes van fent cap al nus de l'estòmac, creant una tensió incòmoda i impossibe de païr. No em puc acabar el plat i m'excuso tot dient que no em trobo gaire bé, que tinc la panxa una mica revolta. Vaig al bany, i com un acte reflex, vomito les agulles, el vi i totes les paraules que m'ha dit. I mentre em trec el gust de metall rentant-me les dents amb una mica de pastadents al dit, em miro a l'espill i em dic: si has de menjar agulles, que siguin de ganxo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada