divendres, 24 de desembre del 2010

Doctor Origami


Últimament m'estava sentint adimensionada i vaig decidir demanar hora a l'origamista. Notava els plecs poc cuidats i una mica deformats per les males postures, cosa que em dificultava el moviment, sobretot quan fèia vent, i vaig pensar que m'aniria bé una posada a punt. Vaig telefonar a la Clínica Japonesa del Paper i em van donar hora per dilluns a la tarda de la setmana vinent.

El doctor Kurosawa va obrir el shoji, i em va fer passar amablement a la seva consulta. La llum de tarda primaveral ho feia un lloc acollidor. Em vaig asseure a la butaca de canson i  la quantitat i qualitat de les seves creacions em van fer sentir més segura de que realment havia escollit el millor origamista i amb més experiència de la ciutat. El doctor va treure una fitxa de paper mil·limetrat i em va fer preguntes de caire rutinàri, que com notava la geometria dels plecs, si em sentia  en una sola peça i si el desgast del paper a les articulacions em provocava algun dolor. Li vaig explicar que el paper desgastat dels colzes em causava un dolor esporàdic, i que m'ho havia anat curant amb una mica de celo, i que la geometria en general me la notava bé. Però la raó de la meua visita era que cada cop em sentia més en dues dimensions i no pas en tres i que potser sí, que la meva base de paper alemany podia estar una mica fragmentada. Amb les puntes dels dits d'una mà em començà a examinar per tots els angles i arestes, com si resseguís un camí que se sabia de memòria, mentre amb l'altra dibuixava el meu mapa origamial al paper mil·limetrat. En acabar, em va suggerir que m'estirés al futon ja que em volia desplegar parcialment i descartar així una invasió de Lepisma sacharina als plecs interns.  La cara del doctor i la seva manera de respirar em van desconcertar i em vaig imaginar lo pitjor. Els ditxosos insectes havien colonitzat el meu interior i s'alimentaven de la meua apreciada cel·lulosa d'origen alemany. Em vaig aterroritzar. La única peça de paper de la que estava feta estava sent digerida i podia ser que mai més tornés a ser un origami veritable.

El doctor em va calmar, va aplicar una dosi considerable d'insecticida i em va plegar de nou amb molta cura. Per un moment em va alleugir, però el que realment em preocupava era si podria continuar sent un origami autèntic fet d'una sola peça de paper.  Amb el ulls mirant al tatami, va dir-me que si no volia acabar sent devorada s'havia d'extirpar el paper afectat per la plaga. Per tal de ser conservadors amb el tractament i la reconstrucció possible del meu cos, em recomanà la tècnica modular kusudama que consistia en unir diferents peces creades a part amb paper de canya de bambú i que em serien insertades allà on tenia la ferida. Després, i ja tenint en compte el resultat estètic, se'm podria aplicar un plegat humit, on l'aigua i les tires de paper d'arròs em donarien un cos més atractiu i permetria delinear  i accentuar-me les formes de manera més voluptuosa. Com a últim recurs, em va plantejar una nova tècnica basada en el Mon-Kiri, on es permet tallar les formes primer plegades i fer un acabat més refinat, però que poques figures s'hi havien sotmès.

Estava en estat de shock i morta de por per acabar com un simple papier mâché. Vaig recapacitar, i en solitud, vaig tractar d'acceptar la realitat i vaig acabar prenent una desició. De moment em sotmetria al kusudama i més endavant ja retallariem o afegiriem el que fés falta. El que no m'esperava era que, amb el pas del temps, les asimetries que em van quedar rere la intervenció del doctor Kurosawa van acabar formant uns plecs traingulars interns més sòlids i resistents. I em vaig adonar que per molt que ja no conservés alguns dels angles i simetries originals, la base del meu paper alemany no s'havia esvaït, sinó que s'havia transformat i arrugat com un valuós pergamí on hi havia escrita la meva història i la de tants origamis imperfectes i bells a la vegada.

Dedicat a totes les dones que han patit i pateixen càncer de mama, per la seva fortalesa i dignitat.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Briòfits



Matinet, matí,
que l'airet és fi
i la boira minsa
s'ajeu i s'esquinça...


Vaig a les parades
de molsa... Debades
cerco ací i allí
la molsa més dolça,
la pàl·lida molsa
que sempre volguí.


Les que eren la festa
de negra foresta,
les molses humides,
ara atapeïdes
al carrer mesquí,
jeuen arraulides
enyorant el pi.
Sona l'esquelleta
d'un conventinet...
¡Ai la lenca estreta
d'aquest cel tan fred!


Cerco a les parades
de molsa... Debades
miro ací i allí:
em fa pertenir.


Tothom ha trobada
la molsa que cerca:
la vella criada
d'un mal corsecada,
i la dama enterca
que en vol pel jardí,
i el nin que en prenia
una com setí
per ornar el camí
vora l'Establia.-
Més la que voldria
jo no la trobí,
¡malanant de mi!


¡Ai parada xica
del vell tremolós!
Sols en té una mica:
tal vegada hi fos.
Aixecant el rostre
diu un parenostre.
¡No em veu, malastruc!...
¡Furguí, i és eixida
"la meva", escondida
assota d'un bruc!
He fuit de seguida.
Lladre, me la'n duc.


Lloeu ma fortuna
que n'he pres una
que té una divina petjada
de fada.

(Josep Carner, Un mercat de molsa, Auques i Ventalls, 1914)


divendres, 17 de desembre del 2010

Agulles de cap i agulles de ganxo


Apareix darrere la porta amb un somriure generós, i després de les dos besades de rigor, em fa passar amablement, mostrant-me la taula tant ben parada, amb estovalles noves de fil, copes de vi negre i unes càlides espelmes. No hi falta detall. Observant el minuciós treball de decoració, que destaca en l'escenari, m'oblido de fixar-me amb el què hi ha per sopar. Ara que me té embadalida per la conversació, m'assec a la taula i de sobte m'adono que davant meu hi ha un plat de sopa ple d'agulles de cap. Per un moment, no em puc creure que m'he d'empassar tot allò a cullerades, ja que he provat de menjar-ne altres vegades i mai me n'he sortit. Però l'orgull em pot i com si fos un repte, agafo la cullera amb desició i començo a empassar disciplinadament, fins que ja no me'n caben més a la boca i em comencen a agafar arcades.  M'ofereix una copa d'El Templari i diu que este vi negre és agraït amb els menjars copiosos. En faig un glop i em multiplica per cent el gust del metall, com si es tractés d'una reacció d'oxidoreducció. Al seu pas per l'esòfag, l'órgan de la confiança atrapa les agulles com un imant i moltes es queden atapeïdes al tub digestiu. Però com no paro d'engolir, n'hi baixen tantes que la pobra força magnètica no és prou i moltes van fent cap al nus de l'estòmac, creant una tensió incòmoda i impossibe de païr. No em puc acabar el plat i m'excuso tot dient que no em trobo gaire bé, que tinc la panxa una mica revolta. Vaig al bany, i com un acte reflex, vomito les agulles, el vi i totes les paraules que m'ha dit.  I mentre em trec el gust de metall rentant-me les dents amb una mica de pastadents al dit, em miro a l'espill i em dic: si has de menjar agulles, que siguin de ganxo.

dijous, 9 de desembre del 2010

Rhodes i la segona guerra mundial

De com un professor de música s'allista al cos d'aviació americà durant la Segona Guerra Mundial i inventa els primers models del que seria el famós piano Rhodes és un exemple clar de la creativitat en temps d'escassetat de materials. En moments on l'esperit més humà sembla que es pugui arribar a perdre, i les situacions són immerses en una impotència diària, hi ha persones que li donen la volta i fabriquen autoestima.

Harold Burroughs Rhodes (1910-2000) estudiava arquitectura a la University of Southern California i música al mateix temps, quan arran de la Gran Depressió del 29 va haver de deixar la universitat. Aquest caràcter polifacètic li va permetre guanyar-se la vida com a professor de música en temps de crisi econòmica i més tard donar classes de piano als companys del cos d'aviació ferits a l'hospital de guerra. Després que el cirurgià de l'hospital l'animés a tirar endavant la terapia musical, el problema era evident tenint en compte la mida, forma i pes dels pianos i que la majoria dels pacients no es podien moure del llit. Harold va exprémer el seu enginy i va agafar l'alumini de les ales dels avions B-17, en va tallar petites peces com si fossin un xilòfon, i en va fer 29 notes musicals dintre d'un teclat de dues octaves i mitja. El piano anomenat Army Air Corps lap model era lleuger i portàtil, i es podia col·locar sobre els pacients mentre eren al llit, i va tenir tant èxit en les teràpies de recuperació que se'n van fer milers.

La resta de la història continua amb la Rhodes Piano Corporation, comprada per Leo Fender al 1959, qui va crear el prototip elèctric Fender Rhodes PianoBass i que es va fer famós en el món del jazz , el rock i el pop dels seixanta i setanta fins a avui dia. Entre ells, des de Herbie Hancock, The Doors, Stevie Wonder, fins a Radiohead o Portishead.

La música enlaira l'ànima i els mals es mitiguen amb el seu optimisme...

dijous, 2 de desembre del 2010

Ramón María del Valle Inclán II


Te despertes de matí, surts a comprar pa, i lo que queda de la viva imatge de Valle Inclán camina per Arc de Triomf en un dia assolellat. Com heu mantingut converses de balcó a balcó et veus temptada a dir-li hola amb la mà, com si les baranes encara hi fossin i els arbres quedéssin als vostres peus. Però ara ja no et saluda des de l’edifici de davant, i no se’n riu en un to esperpèntic. Valle Inclán el veí, és més baixet del que pensaves, camina amb desgràcia i la barba ja no li llueix. Però el que et sap més greu és que duu els pantalons pixats, un jersei de llana ple de ronya i sense samarreta davall, i que la imatge que tu vas crear s'ha esvaït com les fulles dels arbres de sota el teu balcó. I abaixes els ulls i fas veure que no és ell, i vas a casa a esmorzar.

Finalment te fas un café amb la petita Bialetti, que fa tres setmanes que l'has tret de la caixa on l'havies jubilat perquè estàs farta d'haver de comprar càpsules i de fer una cúa de 40 minuts a la botiga de Passeig de Gràcia per a que et tractin com a una madame Moncheri quan ets madame Pa amb tomata. Vas al súper i te quedes amb el café de los buen cafeteros de Juan Valdés, encara que sigue per rebot als Mrs and Mr robots entrajats venedors de càpsules. Obres el paquet amb les tisores, i aquell aroma et commou, tants dies sense obrir-ne un... i fins que no l'has obert no t'has adonat que la memòria es va inventar per agafar el cervell i recordar-li que ella mana allí dalt, i que no es faci il·lusions, que les olors són traïcioneres.

Entra el sol ja escàs pel menjador i mentre remenes lo sucre al cafè te ve al cap Valle Inclán el veí. Ja no en queda res del que vas escriure d'ell, solament ruïnes.

Després d’esmorzar surto de casa d’una revolada, agafo el metro i en arribar explico a tothom que la viva imatge de Ramon María del Valle Inclán ja no és tan viva, que la nespresso ja no és tan extraordinària i que els personatges val més que segueixin sent personatges i no persones reals.

Ramón María del Valle Inclán (I)

divendres, 26 de novembre del 2010

Is this it?



Sí, la llum existeix! Però has de seguir 3 normes:
1. Fixar-s'hi
2. Anar a fer unes birres
3. Fixar-s'hi
(Modificat de: Don Javier, 1992)

dissabte, 13 de novembre del 2010

Wir sind hier

















 


MÄRZ- Wir sind hier (2004)
1. Forever Never        4:20     
2. März Im Park     3:31    
3. The River     5:13    
4. Tropige Trauben     4:20    
5. Blaue Fäden     6:40    
6. Some Things Do Fall     3:18    
7. Biber & Enten (Plattler)     5:00    
8. Welt Am Draht     3:38    
9. Oktober Im Park     4:44    
10. The Pop Song     4:36    
11. Wir Sind Hier     4:05    

01 Forever Never
11 Wir Sind Hier

Hi ha vida després de 2004 per als März?

dimarts, 9 de novembre del 2010

L'efecte Clint i l'efecte Cranc


Són les 11 del matí i una sexòloga extrasimpàtica entra a la classe, va carregada de bosses i carpetes i sembla una mica atabalada pels cabells desgarbats que duu i la velocitat que porta. Deu tindre uns 35 anys, és ben plantada, cabells negres tintats i vesteix una faldilla texana que li donen un aire juvenil. Parla amb una seguretat extraordinària. Natres ens mirem els uns als altres, com si ens importés ben poc, perquè quan fas tercer de BUP et fas l'indiferent per naturalesa i al fondo només t'importa la música, el romanticisme i que s'ha mort Kurt Cobain. Li passo a Pau un cassette variat que li he gravat durant lo cap de setmana, regravant d'altres cassets a doble platina i alguna directament de CD, i una mica merda perquè lo cassette era de 60 i la última cançó dels Pavement s'ha quedat tallada, Range Life. La sexòloga es presenta i somriu com si fos sa germana de la del Avon. Ha vingut a fer-nos educació sexual, diu. Natres ens mirem els uns als altres i fem una rialleta, com quan tens 6 anys i dius culocacapedopis. Després d'una mica de biologia i anatomia humana, que si els espermatozoides i els òvuls, que si els fol·licles ovàrics, que si les cèl·lules germinals i els cossos cavernosos, ens treu unes titoles de colors clavades a una safata circular de color negre. Cada color correspon a una mida, i la titola groga és mitjana, la verda és petita però rabassuda, la roja gran i estirada, i la blava és de los pitufos, com si hagués tret uns plastidecors gegants i gastats a l'IES Liliput Terra Alta. Posa uns quants condons damunt la taula del professor, al costat de les titoles de Kandinsky, i demana voluntaris. Llavors, enmig d'un silenci aterrador, se sent de fondo la banda sonora de El Bueno, el Feo i el Malo, i ets com a un duelo del oeste però sense ni tant garbo ni tant foragido, però amb l'esperit de Clint abans de los Puentes de Madison te llances i aixeques la mà. Tot sigue contra el VIH. I com un efecte dominó, es van aixecant mans i tot esdevé natural, i ho entenem, que és pel nostre bé i que posar condons és fàcil. 

Ja no recordo quina titola em va tocar o si m'ha servit per a alguna cosa aquella instrucció acolorida, però veient el passat cap de setmana als mateixos politics que ens inculcaven l'educació sexual amb les seues polítiques educatives tan trencadores fent-li la reverència al Sant Pontífex tinc vergonya aliena i crec que ni els crancs caminen tant de cara detràs.

dimecres, 3 de novembre del 2010

I like laic



PAPAM HABEMMUS

Tutor de los perdones
distribuidor de penas
condona las condenas
condena los condones.
 

Mario Benedetti- La vida ese paréntesis (1998)
...que vas deixar d'escriure  el 17 de maig de 2009.


Per què? Why?

dimarts, 2 de novembre del 2010

Sufjan Stevens collita 2010

La sort de despilfarrar inspiració...dos albums en un any.
Però no us espanteu si en The Age of Adz no és el Sufjan enèrgic dels violins, els banjos i guitarres acústiques que esperaveu, aquí els sintetitzadors i samplers supersònics han près protagonisme, éssent a la vegada molt més introspectiu.  La primera vegada se't queda un sabor estrany, serà qüestió d'anar assaborint.
I'll talk but I know you won't listen to me...

Octubre (2010)- The Age of Adz

I si a l'octubre enyoreu el so més analògic, torneu a l'agost...

Agost (2010)- All delighted people



...o cinc anys enrera. El millor àlbum en diferència.

Juliol (2005)- Come on feel the Illinoise

dijous, 28 d’octubre del 2010

L'interruptor

Fragment de Du Sens- F. Santune
"Quand rien ne va, il est conseillé de faire un dessin. Et quand le dessin ne va pas?" 
Du sens- Frederique Santune (2009)

Ets a un tallat de roca i o caus tu o el que tens, click! ah no, estàs a punt de caure i el que tenies s'ho emporta una ventada furiosa enmig de fulles i plàstics variats, click! o potser et volies tirar del precipici, però t'has cagat i vas tirant fragments de tu aviam què passa primer, click! o ets dins l'oceà i tot sura però tu no vols surar i t'aferres a una escletxa submarina amb la sort que en algún moment t'atropellarà un tauró voraç,  click! o la terra és plana i resulta que estàs a la fi del món... click!  però no, ve Cristòfor Colom i, sent realistes, has llençat la roba vella a propòsit, i algun braç i algun peu per equivocació, però continues pedalant, amb la sort que igual ets un esgarrarobes i te tornen a sortir noves extremitats.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Targeta roja



A un partit de futbol, el reglament estableix que un jugador pot ser expulsat per faltes, o fins i tot  ser sancionat i estar-se partits sense jugar degut al seu comportament al camp. En política la cosa no és així. Uns de roig apagadet, uns de blau cristià, surten a jugar. Entren al camp, es miren per damunt l'espatlla i revisen la indumentària del contrincant de dalt a baix. Al llarg del partit, el defensa dels blauets, emparat per la moral cristiana, demana perdó amb un somriure a la cara després de  clavar-te els tacos a la cuixa i negar rotundament que militars del Yak-42 fossin enterrats sense identificar. Els altres diuen que hi ha penal perquè s'emparen en la mort d'un avi reinventat com a republicà però que en realitat va ser ministre de la dictadura. No hi ha àrbitre.  No hi ha veritat ni mentida. I en acabar el partit, i després d'haver fet creure als espectadors que eren veritables contrincants, van a un mesón tots junts, engoleixen un cochinillo, i a caracajades es descollonen de banalitats.

Un cop passats els anys i el fervor de la joventut, també n'hi ha que quan es retiren li treuen més suc a la Federació i es dediquen a fer d'entrenadors,  fent de guies per a les noves fornades de la cantera. Com Jose Maria Aznar, que tot sigui per no caure en l'oblit, es dedica a escriure cartes a joves espanyols. Al seu llibre, Cartas a un joven español (no a una joven, sols apte per a machos - gracias José María!), m'agradaria subratllar un fragment que realment et fa cagar de por: "Hijos de homosexuales. No sé, y creo que nadie lo sabe, qué pasará cuando un niño o una niña no puedan llamar padre ni madre a quienes se dicen sus progenitores pero que en muchos casos no lo van a ser. ¿Qué idea del mundo y de la realidad van a tener unos niños así criados? ¿La de que todo es posible? ¿La de que las leyes pueden dar satisfacción a todos los deseos?"

Davant este clima d'Apocalipsi familiar que planteja en Sr. Aznar, podem deduïr que Francis Ford Coppola era un aprenent al seu costat... Li diria al Sr. Aznar que li preguntés al seu amic Pedro J. Ramírez sobre la satisfacción de todos los deseos, i a l'alcalde de Valladolid sobre la realidad en que todo es posible, que cada vez que ve la cara y esos morritos a les de l'equip contrari se li fonen les neurones...

I res, ara me'n vaig a repartir condons a diestro y siniestro por donde quiera que vaya, que voy a ser la alegría de la huerta!!!!

dilluns, 25 d’octubre del 2010

El joc dels disbarats

Els referents culturals de les persones poden ser tant diferents que el joc dels disbarats és el pa de cada dia, doneu-nos senyor, el dia d'avui o de demà, que si no estariem molt avorrits.

I aquí un exemple il·lustratiu, en una conversa sobre emperadors...

dijous, 21 d’octubre del 2010

Micah P Hinson and the Pioneer's Saboteurs

      It's a mix of the baby, the gospel, and the opera, with a burst of violence right in the midst 
      to confuse the confounded...



El quart album del cantautor de Texas és una banda sonora de la bellesa, feta de veus i cordes intrigants. Els instruments de corda es van enregistrar al canyó del Colorado i a un piset de Saragossa, un contrast xocant i original...

Seven Horses Seen- Micah P. Hinson and the Pioneer's saboteurs

dilluns, 18 d’octubre del 2010

JOYSTICKEJA!

Avui comencem amb una divertida proposta de manualitats: el projecte Joystickers, que va començar l’any 2003 dintre del festival d’art sonor Zeppelin i que consistia en enganxar les creacions anònimes dintre l’espai urbà.
L’art d’empaperar fora de casa ha anat guanyant el seu lloc a les ciutats, compartint espai amb els  graffitis i barrejant-s’hi a base de cola. Des de dissenys més senzills fins als de gran format, viuen al carrer i t’estimulen la vista a base de bé.

Empaperats a Williamsburg, Brooklyn, NY. Novembre 2007.
La gràcia dels Joystickers és que natres mateixos creem el disseny a l’ordinador, l’imprimim i l’enganxem. Per crear el vostre propi disseny adhesiu cliqueu aquí, i us podreu descarregar el catàleg d’imatges vectorials i llegir les instruccions.  Això sí, s’ha de fer amb un programa de dibuix vectorial com ara Illustrator, Freehand, etc.
Si ho arribeu a fer, enganxeu-ho in vivo pel carrer de qualsevol lloc i envieu les vostres creacions a info@jstk.org (projecte original) o bé a nowherenearblog@gmail.com i més endavant penjaré totes les vostres fotos aquí al blog.
Us apunteu?!?
Jo he xalat com una condenada, aquí deixo el meu petit joystiquet encara digital...


diumenge, 17 d’octubre del 2010

Bufo Bassi: visca la Utopia!

Leo Bassi durant l'espectacle Utopía ahir al Casino de l'Aliança del Poble Nou.
Fotografia: Ted Grantham.

Dintre del IX Festival Escena Poble Nou, l'espectacle del clown italià Leo Bassi ens va donar ahir a la nit una classe magistral sobre valors progresistes, humor i ironia, disfressant-se de pallasso blanc per parlar de la Utopia.

Al llarg de l'espectacle, les arrels circenques de la seva família van rebrotar dolçament enmig de la crítica al sistema, plenes d'humanitat, recordant el seu avi, que durant la primera guerra mundial va ser reclutat pels francesos mentre el circ Bassi es trobava de gira a França i de com va salvar un gos al camp de batalla i se'l va posar al cap per a una fotografia memorable. 

"En UTOPÍA hay un argumento que me he ido formando a lo largo de estos últimos años: la falta de pasión de todos los partidos de la Izquierda institucionalizada, no solo en España sino en toda Europa. Un mundo burocratizado, profundamente aburrido en su "centrismo" y que no inspira nada a las nuevas generaciones creando una juventud huérfana de una esperanza política y sin rumbo y sin proyecto. No hay calamidad mas grande para una sociedad que el no saber apreciar el idealismo y la vitalidad de sus jóvenes.  (...)
Quiero mostrar que vivir sin utopía es mal vivir y, así, despertar en el público el deseo de nuevos sueños.    (...)
Por eso, el PAYASO DE LA CARA BLANCA, con su su sabiduría antigua, su intemporalidad y su magia, es el encargado de abrir la puerta de la utopía . Un ser que posee una gran autoridad natural pero que rechaza el poder y las riquezas porque es un revolucionario genuino y pide la Luna. "
Leo Bassi

Una dosi d'optimisme, crítica i humor que et dibuixen un somriure a la cara en un context de crisi econòmica on les grans corporacions se'n han rentat les mans.

Perquè la vida sense il·lusions és molt trista, visca la utopía!

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Un bon as

I used to be a lucky guy...     Fotografia del treball Cycles, d'Adrià Garriga Far.

Aquells moments en blanc i negre es concedeixen als clàssics que t'han deixat l'empremta de la nostàlgia, una sensació lleugera i agradable que ens reconcilia amb el que vam ser i el que ara som, enmig de la brossa que s'ha quedat pel camí d'anada. 


Les fotografies del barceloní Adrià Garriga Far ens fan sentir vius i no oblidar, per sort, que la vida gira en totes direccions i estem destinats al canvi. Al seu original treball Cycles, paraules i fotografia et transporten a un cinema mut reinventat, amb un diafragma capriciós que posa la llum a pinzellades. 
 
I entre l'as de cors i el de trèvols, hi som cada un de natres.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Canis lupus


El fet de la moda canina és de lo més quotidià fins al punt que no distingim el que és humà i el que és de gossos.  Per posar un exemple, la pròxima temporada Zara Pets estarà a l’abast dels que no es poden permetre comprar a Dior o Luis Vuitton per a les seves mascotes, tot un èxit comercial.  Xalequets de pota de gall  per terriers, faldetes texanes per bulldoguetes angleses, peücs afelpats per a Chiuauas, i tota mena de llacets, diademes amb brillantets, gorrets i accessoris per totes les races i succedanis d’aquestes. I enmig d’este escenari burlesc, sembla impensable imaginar-se que sí, que els llops i les bullodoguetes són de la mateixa espècie...que alguns Canis lupus puguin arribar a semblar Belén Esteban bordant a salsa rosa acabats d’operar, o Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre escrivint novel·les amb les potetes plenes de tinta per als ambients més intel·lectuals canins, oui, oui, oui, je ne suis pas un chien qualsevol monsieur. Heu substituït a la Barbie i a Ken, però a quatre potes.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Come on play with us at Sitges, Danny


I recordant més escenes de cinema, avui a Sitges s’obre el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que en aquesta edició ret homenatge a The Shinning (La Resplendor), d’Stanley Kubrick. Com els que vam néixer l’any 80, enguany The Shinning també compleix 30 anys i quina escena millor per recordar-ho que la de les bessones al fons del passadís moquetat de l’Overlook hotel. Tot un clàssic del terror.


The Shining - Twins - Watch more Funny Videos

dijous, 7 d’octubre del 2010

Follow me and I’ll fuckin' shoot you...

Baixant cap a casa he vist el cartell del concert dels Massive Attack a un d'aquells cilindres on no está prohibido fijar carteles i m’ha fet pensar en una de les pel•lícules que he vist més vegades. Subtitulada en castellà, subtitulada en anglès, no subtitulada, al cine, a casa, a l’ordinador, en ulleres i sense, de tarde, de nit i de matinada.
Snatch.
Música i cinema engranats com un videoclip, amb el tema Angel dels Massive Attack de fons, en una escena brutal on la trama dona un gir inesperat.
S'haurà de tornar a ser el Turquish, així que in the quiet words of the Virgin Mary, follow me and I'll fuckin' shoot you... 

dimarts, 5 d’octubre del 2010

All you need is Hacendado


Hi ha persones que fan la compra del Mercadona per internet  i altres que encara van a comprar al mercat o al súper. Clar, si tu sas lo que vols en plan vull 5 paquets de queso para untar Hacendado i no vols mirar cap formatge més, ni Philadelphia, ni Sán Millán, ni Président, res, ec pues collonut,  endavant, cliques al botó de añadir a la cesta de compra, poses la targeta de crèdit i patapam, la compra a casa.  N’hi ha que diran,  ai, pues per internet pots comprar totes les marques de formatge si et dona la gana, perquè clar ara la seua parella actual és un queso para untar Hacendado comprat per internet i estan a un núvol  perquè les marques blanques són molt bones en relació qualitat-preu. I al fondo fot recordar quan compraves al mercat aquell formatge tan bo, que te’n tallaven lo tròs que volies i la dependenta te die ai quin goig que fas, i t’ho embolicaven tan bé com els llençols dels llits de l’Hotel Majestic. Però bueno, si la qüestió és menjar formatge pues endavant, cliquem a les pantalles del Meetic i fotemos lo formatge Hacendado a tonelades, que almenos farta, i deixem el del mercat per als que encara es delecten mirant la vianda des de la distància i s'apropen a olorar-la. Jo segueixo decantant-me per l'olor, que des de sempre comunica tant.

dijous, 30 de setembre del 2010

Ramón María del Valle Inclán


Te despertes de matí, aguaites al balcó recolzada a la barana i la viva imatge de Valle Inclán t’està saludant des de l’edifici de davant, i se’n riu en un to esperpèntic.

Hola bonita, no te tires abajo ehh...jaja...ja...jajaja... no eh...
No, no... tranquilo,  que la barandilla és fuerte.
Cuidado eh...jaja...hasta luego.

I li dic adéu amb la mà i vaig a esmorzar.

Vas a la cuina, te fas un café en la nespresso per tercera vegada a la teua vida, perquè al pis hi ha nespresso i t’has comprat unes càpsules de no sé quin país i quin aroma, i clar, com te va atendre un tio entrajat ha de ser bo de collons. I penses que has abandonat la petita Bialetti, embolicada allà en paper de diari per alguna caixa, i el café de los buen cafeteros de Juan Valdés.

Ja sortirà...

Entra el sol encara càlid pel menjador i mentre remenes lo sucre al cafè te ve al cap Valle Inclán el veí. Si viu sol, si té llibres en tapes de pell a casa o si té el síndrome de Diogenes i viu entre gats i periquitos. Si porta barba gris i ulleres redones perquè li agrada la moda bohemia, si va als cafès a fer la tertúlia literària, o si potser penja el sombrero de copa al rebedor o aparca el velocípede  a l’escala.

Després d’esmorzar surto de casa d’una revolada, agafo el metro  i en arribar explico a tothom que des d’avui sóc la veïna de Ramon María del Valle Inclán.

dimecres, 29 de setembre del 2010

CARAGOL TREU BANYA


Davant del panorama de joves a l’atur que està vivint el nostre país, he recuperat esta vinyeta d’El Roto de la que molts mos podem sentir identificats. 
Resulta que surts del niu dels pollets de Pàndols quan encara no has canviat lo plomatge, i arribes a la universitat de les àligues, i et creus que algun dia seràs una àliga almenys perdiuera, i te llences a volar, planejar, te trenques una ala, se’t cansen els ulls de no veure ni una presa, però un dia caces un ratolí, un altre una llebre, i ai que content, he caçat un ratolí i una llebre i venga, vas a volar per altres països a caçar prairie dogs i chipmunks, o fins a un monstre de Tasmània i ta mare diu oh que lluny que estàs fillmeu però si caces ja està bé.
I al final t’adones que més que una àliga el que ets és un caragol, i que has de menjar herba i portar la casa a costes i hasta ser hermafrodita i treure banya i pujar a la muntanya. Una putada, vamos.

dilluns, 27 de setembre del 2010

LA TARDOR

Cada any a l’entrada de la tardor se celebra el Woodstock film festival a la zona dels Catskills, aigües amunt del riu Hudson. I com cada any des de en fa dos, la tardor em recorda a aquella temporada ianqui, a l’olor de fulles mullades, a les flassades ataronjades, brunes i rogenques d'aquells boscos, i a l’enyorança del nouvingut (en el meu cas, nouvinguda). Com la distracció era el millor aliat, aquí deixo una mostra dels curtmetratges d’animació estrenats aquell dissabte d’octubre de 2007 a la sala d'actes del poble.
Uns sempre t'arriben més que els altres, però si n'hagués de triar dos, agafaria el de Lavatory love story per la seva senzillesa perfecta  i el de Teat beat of sex perquè fa una parodia genial del sexe, des del punt de vista femení, clar...


Beton. Dirigit per Ariel Belinco i Michael Faust. ISRAEL/2007/6:29 min


Béton & Apartheid: film d'animation Ariel Belinco
Cargado por francemulticulturelle-org. - Las últimas noticias en video.


Lavatory love story. Dirigit per Konstantin Bronzit. RUSSIA / 2007 / 10 min.





Mermaid. Dirigit per Lisa Barcy. USA / 2007 / 16:45 min.


Mermaid from Lisa Barcy on Vimeo.


Papiroflexia. Dirigit per Joaquin Baldwin. USA / 2007 / 2:30 min.




Paintballing. Dirigit per Grant Orchard. UK / 2007 / 2 min.




Pearce sisters. Dirigit per Luis Cook. UK/2007/9:17 min


The Pearce Sisters from Coffee&Cigarettes, film club on Vimeo.


Shuteye hotel. Dirigit per Bill Plympton. USA / 2007 / 7 min.




Teat beat of sex. Dirigit per Signe Baumane. USA/Italy/Latvia / 2007 / 4 min.


"Teat Beat of Sex" from Signe Baumane on Vimeo.


The tourists. Malcolm Sutherland. Canada / 2007 / 3 min.


The Tourists (2007) from Malcolm Sutherland on Vimeo.


Zoologic. Dirigit per Nicole Mitchel. USA/ 2007/4:30min

diumenge, 26 de setembre del 2010

MISHIMA i la Plaça Reial


  Veient com els Mishima preparaven les brases el divendres per la tarda amb els tècnics de so a la Plaça Reial es podia intuir que el concert que es couria a mitjanit hi hauria un caliu especial.  A mesura que anaven avançant els temes i el concert anava prenent forma, el moment esdevenia més personal, tant que, quan tots vam entonar per entrar a pulmó al Què en farem del desig, ara que hem trobat l’amor?, la plaça va rejovenir i la xalera era pertot arreu. Els udols d’en David Carabén, el cantant dels Mishima,  i del públic més llopenc amb Tot torna a començar, aaahhuuuuuuuu...  i el final apoteòsic amb les distorsions clivellades de Sant Pere van fer que la nit fos plena d’adrenalina, pell de gallina i moments per tornar a viure.

divendres, 24 de setembre del 2010

PARALLAMPS J. TORRENTE 1860


Passejant pel carrer Unió, al barri del Raval de Barcelona, m’he entropessat amb aquesta relíquia de negoci que sembla no haver estat engolit pel pas del temps. La seva atemporalitat és sorprenent. A la botiga parallamps Torrente s’hi deuen vendre, com diu el seu nom, parallamps de totes les classes i mides, parallamps amb galls forjats i amb la rosa dels vents. Les seves formes elaborades tenen un caràcter melancòlic que et transporten a una altra època. El seu propietari, nét del primer Torrente, mostra orgullós el seu negoci estàtic envoltat de “badulaques” paquistanesos, restaurants de moda i moderniquis, com si fos l’ull d’un tornado on tot el que hi gira al voltant no té res a veure amb ell. Si la imaginació és agraïda, quan entres a la botiga te pots sentir interpretant papers com el de la senyora Boix, l’esposa d’un indiano que vol un parallamps per a la seva nova casa d’estiueig a Sitges, el de la dolça Rosita, la mossa de cals Montagut que mig festeja amb l’aprenent del taller i li porta una carmanyola amb el dinar, o, si molt imaginem, la mare superiora del convent del carrer Argentona de la Vila de Gràcia que baixa per reparar la seva antiga andròmina, que nostre senyor va gosar partir en dos durant la darrera tempesta.
Sempre havia pensat que els parallamps s’heretaven, que formaven part de les cases des dels temps on encara es temia a la natura i la seva força. Crec que algun dia em compraré un parallamps.

dijous, 23 de setembre del 2010

30

Fent el trasllat he recuperat el llibre del Joan Miquel Oliver que me vaig llegir fa dos estius, i entre les caixes he arribat per segona vegada fins a la pàgina 75...i com tot és un caos i no tinc pressa em dedico a teclejar mirant del llibre:


XIII

De sobte veus que no hi ha res que t’ompli plenament. i no és perquè “plenament” no afegeix gens de sentit a “omple”, és perquè veus que efectivament som morts de vacances, que el temps que passam vius és microscòpic en comparació amb el temps que passam morts. la nostra activitat natural és la mort i hem vengut de vacances a la vida. Uns a mallorca, el que hem tengut sort, hotels, souvenirs i velomars. pero que en definitiva l’escala de temps és tan ridícula que no ens ve de trenta o quaranta anys, o pensant-ho bé, no ens ve d’haver nascut
   de sobte veus que t’has muntat la jugueta amb peces de tente, yo-yos russell i cotxes de scalextric, que res quadra i que ho has aferrat tot amb super glue i que és una xapuça i que es dissol perquè viure gasta i ja ho dus tot cremat
   tornes a començar amb discos de dire straits, licor 43 amb cocacola i preservatiu, però ja no aferra tan fàcilment i res té forma i abandones
   seguixes amb un pis d’estudiants, la dona de la teva vida i després un bebè, i quan se’t munta tot molt abans d’entendre què significa, quedes penjat a l’aire i penses que la vida no és l’estat natural de les persones, que som uns morts aficionats que hem vengut a la vida de vacances però que fins que no tornem a ser morts no tornarem a tenir res solucionat, som guiris al país de la vida, som uns domingueros
   merda de filosofia, jo vull ser sempre un infant a marineland i pensar que els dofins, les foques i els cocodrils
  vull ser un dominguero, sí, al camp amb el cassete, la pilota de futbol, les criatures, vull ser un friki boletaire i sortir a caçadors de bolets, vull ser un intel•lectual amic d’en Mateu Massumí i anar a exposicions i beure cava i menjar croquetes, vull ser en miquel pujadó i pensar que sóc el millor cantautor del món i rescriure el diccionari de la cançó i posar-m’hi com a tal
   m’agradaria tant que m’agradàs passejar pels voltants de la catedral i deambular pels carrers torts de palma i pensar que són meravellosos, m’agradaria tant, m’agradaria ser dels que es posen en la pell del manobre que posava aquella peça de marès de la seu ja fa 6cents o 4cents anys, m’agradaria ser dels que pensen que maties vallès és un pedant i no sabeu com m’agradaria que m’agradàs j.k.rowling i viatjar amb els seus llibres i posar-me en la pell desl personatges, m’agradaria ser un d’aquells progaramadors convençuts que contracten bandes guiris per la satisfacció de conèixer-los i m’agradaria ser una banda guiri i anar a tocar a l’altre cap de món només per les despeses i que després el programador fos el meu fan incondicional i que es delís pels meus tendons i mes fes pel•lícules amb la handycam des del backstage tot flipat, com m’agradaria plorar a llàgrima pura amb el circ du soleil, i pensar la injustícia de què ha estat víctima el circ cric, no sabeu com m’agradaria ser fumador i intentar-ho deixar i parlar-ne amb els amics molt afectat i que ells em diguessin que ho intentàs una altra vegada i que provoca càncer i impotència, i ser policia municipal... ooohhh... policia municipal i tenir tota la responsabilitat de la fira els diumenges i que entre els firaires no hi hagués conflictes, i segurata de l’aeroport, ooohhh, segurata de l’aeroport i aturar un senyor de negocis i fer-li buidar la bossa i dir-li que no pot pujar les colònies per la nova normativa, i anar a votar al bloc d’esquerres convençut que és necessari combatre el pp i que la democràcia consisteix en això precisament, en al teu granet d’arena i després a les manifestacions amb pancartes reivindicatives i haver quedat l’horabaixa al garatge d’un per poder-la pintar bé i que després ens hagi quedat un poc torta, però és igual perquè l’important és el missatge, com m’agradaria creure en l’horòscop i llegir salud, dinero i amor, i ser terrorista i posar una bomba a ib3 i matar-ne només 2 o 3 i tenir la sort que fossin els més fills de puta, i ser un artesà del cuiro i gravar cherokis i fer pufs i seure-hi i fumar porros, com m’agradaria que m’agradassin els porros i ser un fumeta i anar fumat to el dia i ja després lsd i viatjar al passat quaranta anys amb l’autobús d’en ken kessey i ser la muntadora del pink floyd in pompeia i estar feta pols trenta anys després perquè ha sortit al mercat el muntatge del director, i ser alt i guapo i amb molts cabells arrissats i un perfil grec i que tothom em miràs sempre de perfil a les monedes de dos euros, i haver fet cursos de cata de vi i saber llegir la llàgrima i dir que és afruitat, no sé, totes les coses que sabria si hagués fet el curs, i ser dentista, d’aquells moderns que no fan gens de mal i dir-li a ma mare (la meva, no la del dentista) té un empaste i una extracció, què vol que li facem avui, i ma mare després m’ho contàs (a mi, no la dentista) que és fabulós que no fa gens de mal i que ja m’ha demanat hora per una neteja i revisió, i després jo anar-hi i ser jo mateix el dentista i demanar-me primer la neteja o la revisió, que la pregunta fos absurda que en realitat ho és, i ser ma mare i dir-li m’extracció, ser ma mare i el dentista alhora seria brutal, com m’agradaria ser un edifici amb el cartell PRÓXIMA DEMOLICIÓN i ser un guiri que passàs per allà i comprar un pis sobre plànols al solar en què es convertirà l’edifici de pròxima demolició i ser un ciclista del passeig marítim i distreure’m amb les grues brutals que estan enderrocant ja l’edifici i pegar-me una bona nata amb una guirieta rosseta i jurar-nos amor etern dins de l’ambulància i després de no veure’ns durant quatre anys des que ens varen donar l’alta s son dureta trobar-nos al mostradors de la confiteria aquella que fa cap de cantó a bruges i mirar-nos i pensar que és un somni i anar a sopar després i follar i follar i follar perquè ja que me l’he inventada no pot estar més bona i ser el recepcionista de l’hotel que ens fa l’ullet perquè hem dormit els dos a la seva habitació individual i s’ha pensat que l’àudio de la peli porno del senyor de la 205 érem nosaltres, tot un error de principiant pel que ve a ser un recepcionista i passejar l’endemà per aquells carrers escala I:I,5 amb les portetes liles i les cortinetes hansel i gretel i cavalls potons d’aquells de heidi i comentar-ho entre rialles i haver de callar de sobte perquè hem travessat el pont i hem entrat al convent i no es pot dir ni mu i després a l’esglèsia gravar amb el mòbil una pel•liculeta de les monges cantadores i altra vegada a l’hotel a enviar-la per internet al correu de mon pare però que ma mare no la vés fins al vespre perquè havia anat al dentista, però que no li ha fet res perque`té el barram perfecte, i després osrtir a passejar i tot just sortir per la porta de l’hotel ens ve de poc que no ens atropella un ciclista i considerar que es tanca un cercle perquè ens havíem conegut d’un pinyo amb la bici i que després resultàs que ella és casada i jo també i acomiadar-nos definitivament i donar-li gràcies a déu i a la coincidència còsmica d’haver-nos trobat per sempre, i ser n’aragorn, fill d’arathorn, i tallar-li el coll a mil un orcos amb l’espasa aquella i que en frodo bolsón de bolsón cerrado in en sam gamgí s’acabassin donant pel cul que és el que han estat desitjant tota la pel•lícula, i poder-me acabar els pilars de la terra i poder començar el codi da vinci acabat de comprar a la llibreria de l’aeroport pujat a l’avió que em portarà a mi i a la guiri de la bici perquè al final no ens hem resigant a separar-nos i ens escapam a las vegas a que un imitador de n’elvis ens casi a una falsa capella al hall d’un casino tot de vellu vermell i màquines tragacusses, tot això m’agradaria molt, a mi m’agradarien tantes coses que no sé perquè he arribat a néixer, crec que mort era més feliç, però tot el que havies aconseguit aferrar amb pegamento ho tens mig mort al cervell, tots els records mesclats amb tot el que t’has inventat i amb totes les previsions que el destí ja té previstes per tu, i tota aquesta massa informe d’imatges, paraules i coses no la pots drenar de cap manera i se t’acumula dia a dia i l’única manera de desfer-la és pensar i escriure, però l’únic que aconsegueixes és sumar més ferralla i no penses que puguis evitar el col•lapse, i en qualsevol moment després que els cromos, els preservatius i les receptes de cuina se t’hagin desferrat, perquè la data de caducitat de la cola és imminent,al final segur que t’explota i saps que hauràs de tornar a començar de zero, però encara no saps com, de moment s’imposa amb urgència que puguis exhalar tota la runa que has aconseguit enrunar i que , segurament, ara veus que hagués estat molt millor deixar-ho com estava, que ara no et bastaran tots els camions del món amb la disposició de tots els viatges per evacuar semblant tonatge, i que tenies la infantesa, l’adolescència i la joventut al lloc exacte on les havies de tenir, que no havies d’haver tocat res, i que tot això t’ha passat per ser com ets, i que si ningú no ho toca, per uqè ho has hagut de fer tu? eres l’edifici vell però encara s’aguantava i vares haver d’aferrar el cartell de pròxima demolició amb l’ambició de fer-ne un de nou de puta mare i ara que ho tens tot en terra i tot venut damunt els plànols, tens els operaris amb els casc groc i la pala a l’espatlla que te miren i fumen un cigarro esperant que els diguis per on han de començar, però tu no ens tens ni puta idea, fin.

dimarts, 21 de setembre del 2010

Bye bye la Ràpita

Perquè Oh Mandy ha acompanyat tantes nits a l'antic Subway, em despedeixo de la Ràpita amb un dels temes que han sigut i són part de nostra la BSO, tocat en directe als "concerts a emporter" pels Spinto Band. Avui és la canço del dia.




#1.2 - The Spinto Band - Oh Mandy
Cargado por lablogotheque. - Videos de arte y animación.

dilluns, 20 de setembre del 2010

VESPARAX

El divendres 17 de setembre estàvem prenent unes copes a un bar i un amic va dir "avui fa 40 anys de la mort de Jimi Hendrix". És curiós com aquesta frase, mentre se senten de fons les tonades Lady Gaga, et fa perdre la perspectiva, o recuperar-la...Quan la ciutat de Londres es despertava un matí de setembre del 1970, Jimi Hendrix havia mort als 27 anys ofegat pels seus pròpis vòmits  després d'una nit intensa de festa, alcohol i drogues. Nou càpsules de Vesparax el van deixar inconscient i el van portar a la mort en un hotel del barri de Nothinghill. La historia del rock no hagués sigut mai el mateix sense ell, i  aquí deixo un dels seus temes més coneguts que val al pena recordar, que gran!

dijous, 16 de setembre del 2010

"Pollastre amb Prunes", de Marjane Satrapi, portat al cinema

Després d'haver portat al cinema el fantàstic còmic "Persèpolis", el rodatge de una de les altres obres de l'autora iraní Marjane Satrapi està en marxa des del 19 de juliol: Pollastre amb prunes.
Fa 4 anys que vaig llegir aquest còmic i em va sorprendre en tots el sentits. La història d'un músic de Teherán, Nasser Ali Khan, ens relata com la vida perd el sentit quan la seva dona destrossa l'instrument que l'ha acompanyat tota la vida...  Deurà sortir en breu!

Comencem...Yo La Tengo - Nowhere Near



Amb el títol d'aquesta cançó que dóna nom al blog, comencem!
Nowhere near, ni de lluny... per als que no estan ni aquí ni allà, per als que estan lluny i a prop, i estan a tot arreu.