dimarts, 25 de gener del 2011

Torna Devotchka


Vaig conèixer a Devotchka fa tres anys amb a la pel·lícula Little Miss Sunshine (2006), ja que van formar part de la banda sonora, amb Sufjan Stevens i altres,  nodrint-se de temes del seu anterior àlbum How it ends (2004).

How it ends (2004)

Després del seu últim treball, A Mad & Faihful telling (2008), només hem seguit la pista al seu cantant i guitarra Nick Urata en la banda sonora de la comèdia I love you Philip Morris (2010). Però el pròxim 1 de març treuen finalment el seu nou àlbum com a grup, 100 lovers,  que dóna peu al nom del tercer dels 11 temes que ens han preparat per aquest 2011:

01- The Alley
02- All the sand in all the sea
03- 100 other lovers
04- The common good
05- Interlude 1
06- The man from San Sebastian
07- Exhaustible
08- Interlude 2
09- Bad luck heels
10- Ruthless
11- Contrabanda
12- Sunshine

100 lovers (pròxim març 2011)

El que es pot sentir fins avui no acaba de definir els Devotchka que coneixia i et deixa amb ganes de descobrir més...Com deu sonar, per exemple, A man from San Sebastian?

diumenge, 23 de gener del 2011

El dia que l'Eleanor Rigby i l'Home Estàtic es van trobar


Escultura d'Eleanor Rigby a Liverpool.
Autor: T. Steele, en tribut als Beatles. 


Un bonic dissabte d'abril, l'Eleanor Rigby va veure l'Home Estàtic mentre recollia l'arròs de l'Esglèsia després d'un casament. Ell no era cap invitat, però de tant en tant li agradava sentir-se acompanyat i assistia a cerimònies de desconeguts. Com cada dia que se celebrava un casament, Eleanor observava la sortida dels nuvis des de la petita finestra de casa seva i, un cop acabava, preparava el sac, l'escombra i el recollidor i anava a l'Esglèsia del Pare McKenzie. Aquell dia, però, quan el terra era cobert d'arròs i pètals marcits i ja només se sentia el xiu-xiu dels coloms, Eleanor es va quedar a soles amb aquell desconegut. Va aixecar els ulls de terra i, mirant-lo com si visqués en un somni, li va oferir un clavell per la solapa. Ell, amb els seus ulls verds Modigliani, oberts i absents, es va quedar corprès. Immòbil, va pensar en fer-se sentir, però ell era l'Home Estàtic, i el clavell va caure a terra i tot seguit es va pansir.

dimarts, 18 de gener del 2011

Un home amb ulleres de pasta


Avui ha sigut l'últim dia de la representació de l'obra Un home amb ulleres de pasta a la sala Flyhard de Barcelona, del jove autor i director català Jordi Casanovas. Flyhard dóna nom a la sala i a la companyia teatral formada per Jordi Casanovas i els actors i actrius Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala, i intenta promoure el teatre contemporani, entenent-se contemporani com allò que s'està coent per arribar ben fresc a un públic jove, almenys d'esperit.  Ells mateixos s'encarreguen de vendre les entrades, tenen la seua pròpia sala i semblen autogestionar-se  amb principis, amb un preu mòdic de 5 o 10 euros per entrada. Quan entres te sorprèn la  seva simplicitat, però mentre olores el vellut roig de les butaques dels cines de tota la vida, et vas endinsant en l'obra i et deixes portar pel seu fil ben enfilat.  Com molt bé va dir Casanovas a una entrevista al programa Ànima, si tenim un Primavera Sound de música contemporània dels grups que acaben de sortir del forn, per què no fer el mateix amb el teatre?




El proper muntatge de la companyia s'anomena Els últim dies de Klark K., escrita per Alberto Ramos. El tràiler que han preparat i el bon gust de boca que ens deixà l'home de les ulleres de pasta, ens farà redescobrir un cop més la Flyhard al mes de febrer, però aquest cop amb les ulleres de Klark Ken. 




Allà hi serem!