divendres, 24 de desembre del 2010

Doctor Origami


Últimament m'estava sentint adimensionada i vaig decidir demanar hora a l'origamista. Notava els plecs poc cuidats i una mica deformats per les males postures, cosa que em dificultava el moviment, sobretot quan fèia vent, i vaig pensar que m'aniria bé una posada a punt. Vaig telefonar a la Clínica Japonesa del Paper i em van donar hora per dilluns a la tarda de la setmana vinent.

El doctor Kurosawa va obrir el shoji, i em va fer passar amablement a la seva consulta. La llum de tarda primaveral ho feia un lloc acollidor. Em vaig asseure a la butaca de canson i  la quantitat i qualitat de les seves creacions em van fer sentir més segura de que realment havia escollit el millor origamista i amb més experiència de la ciutat. El doctor va treure una fitxa de paper mil·limetrat i em va fer preguntes de caire rutinàri, que com notava la geometria dels plecs, si em sentia  en una sola peça i si el desgast del paper a les articulacions em provocava algun dolor. Li vaig explicar que el paper desgastat dels colzes em causava un dolor esporàdic, i que m'ho havia anat curant amb una mica de celo, i que la geometria en general me la notava bé. Però la raó de la meua visita era que cada cop em sentia més en dues dimensions i no pas en tres i que potser sí, que la meva base de paper alemany podia estar una mica fragmentada. Amb les puntes dels dits d'una mà em començà a examinar per tots els angles i arestes, com si resseguís un camí que se sabia de memòria, mentre amb l'altra dibuixava el meu mapa origamial al paper mil·limetrat. En acabar, em va suggerir que m'estirés al futon ja que em volia desplegar parcialment i descartar així una invasió de Lepisma sacharina als plecs interns.  La cara del doctor i la seva manera de respirar em van desconcertar i em vaig imaginar lo pitjor. Els ditxosos insectes havien colonitzat el meu interior i s'alimentaven de la meua apreciada cel·lulosa d'origen alemany. Em vaig aterroritzar. La única peça de paper de la que estava feta estava sent digerida i podia ser que mai més tornés a ser un origami veritable.

El doctor em va calmar, va aplicar una dosi considerable d'insecticida i em va plegar de nou amb molta cura. Per un moment em va alleugir, però el que realment em preocupava era si podria continuar sent un origami autèntic fet d'una sola peça de paper.  Amb el ulls mirant al tatami, va dir-me que si no volia acabar sent devorada s'havia d'extirpar el paper afectat per la plaga. Per tal de ser conservadors amb el tractament i la reconstrucció possible del meu cos, em recomanà la tècnica modular kusudama que consistia en unir diferents peces creades a part amb paper de canya de bambú i que em serien insertades allà on tenia la ferida. Després, i ja tenint en compte el resultat estètic, se'm podria aplicar un plegat humit, on l'aigua i les tires de paper d'arròs em donarien un cos més atractiu i permetria delinear  i accentuar-me les formes de manera més voluptuosa. Com a últim recurs, em va plantejar una nova tècnica basada en el Mon-Kiri, on es permet tallar les formes primer plegades i fer un acabat més refinat, però que poques figures s'hi havien sotmès.

Estava en estat de shock i morta de por per acabar com un simple papier mâché. Vaig recapacitar, i en solitud, vaig tractar d'acceptar la realitat i vaig acabar prenent una desició. De moment em sotmetria al kusudama i més endavant ja retallariem o afegiriem el que fés falta. El que no m'esperava era que, amb el pas del temps, les asimetries que em van quedar rere la intervenció del doctor Kurosawa van acabar formant uns plecs traingulars interns més sòlids i resistents. I em vaig adonar que per molt que ja no conservés alguns dels angles i simetries originals, la base del meu paper alemany no s'havia esvaït, sinó que s'havia transformat i arrugat com un valuós pergamí on hi havia escrita la meva història i la de tants origamis imperfectes i bells a la vegada.

Dedicat a totes les dones que han patit i pateixen càncer de mama, per la seva fortalesa i dignitat.

dissabte, 18 de desembre del 2010

Briòfits



Matinet, matí,
que l'airet és fi
i la boira minsa
s'ajeu i s'esquinça...


Vaig a les parades
de molsa... Debades
cerco ací i allí
la molsa més dolça,
la pàl·lida molsa
que sempre volguí.


Les que eren la festa
de negra foresta,
les molses humides,
ara atapeïdes
al carrer mesquí,
jeuen arraulides
enyorant el pi.
Sona l'esquelleta
d'un conventinet...
¡Ai la lenca estreta
d'aquest cel tan fred!


Cerco a les parades
de molsa... Debades
miro ací i allí:
em fa pertenir.


Tothom ha trobada
la molsa que cerca:
la vella criada
d'un mal corsecada,
i la dama enterca
que en vol pel jardí,
i el nin que en prenia
una com setí
per ornar el camí
vora l'Establia.-
Més la que voldria
jo no la trobí,
¡malanant de mi!


¡Ai parada xica
del vell tremolós!
Sols en té una mica:
tal vegada hi fos.
Aixecant el rostre
diu un parenostre.
¡No em veu, malastruc!...
¡Furguí, i és eixida
"la meva", escondida
assota d'un bruc!
He fuit de seguida.
Lladre, me la'n duc.


Lloeu ma fortuna
que n'he pres una
que té una divina petjada
de fada.

(Josep Carner, Un mercat de molsa, Auques i Ventalls, 1914)


divendres, 17 de desembre del 2010

Agulles de cap i agulles de ganxo


Apareix darrere la porta amb un somriure generós, i després de les dos besades de rigor, em fa passar amablement, mostrant-me la taula tant ben parada, amb estovalles noves de fil, copes de vi negre i unes càlides espelmes. No hi falta detall. Observant el minuciós treball de decoració, que destaca en l'escenari, m'oblido de fixar-me amb el què hi ha per sopar. Ara que me té embadalida per la conversació, m'assec a la taula i de sobte m'adono que davant meu hi ha un plat de sopa ple d'agulles de cap. Per un moment, no em puc creure que m'he d'empassar tot allò a cullerades, ja que he provat de menjar-ne altres vegades i mai me n'he sortit. Però l'orgull em pot i com si fos un repte, agafo la cullera amb desició i començo a empassar disciplinadament, fins que ja no me'n caben més a la boca i em comencen a agafar arcades.  M'ofereix una copa d'El Templari i diu que este vi negre és agraït amb els menjars copiosos. En faig un glop i em multiplica per cent el gust del metall, com si es tractés d'una reacció d'oxidoreducció. Al seu pas per l'esòfag, l'órgan de la confiança atrapa les agulles com un imant i moltes es queden atapeïdes al tub digestiu. Però com no paro d'engolir, n'hi baixen tantes que la pobra força magnètica no és prou i moltes van fent cap al nus de l'estòmac, creant una tensió incòmoda i impossibe de païr. No em puc acabar el plat i m'excuso tot dient que no em trobo gaire bé, que tinc la panxa una mica revolta. Vaig al bany, i com un acte reflex, vomito les agulles, el vi i totes les paraules que m'ha dit.  I mentre em trec el gust de metall rentant-me les dents amb una mica de pastadents al dit, em miro a l'espill i em dic: si has de menjar agulles, que siguin de ganxo.

dijous, 9 de desembre del 2010

Rhodes i la segona guerra mundial

De com un professor de música s'allista al cos d'aviació americà durant la Segona Guerra Mundial i inventa els primers models del que seria el famós piano Rhodes és un exemple clar de la creativitat en temps d'escassetat de materials. En moments on l'esperit més humà sembla que es pugui arribar a perdre, i les situacions són immerses en una impotència diària, hi ha persones que li donen la volta i fabriquen autoestima.

Harold Burroughs Rhodes (1910-2000) estudiava arquitectura a la University of Southern California i música al mateix temps, quan arran de la Gran Depressió del 29 va haver de deixar la universitat. Aquest caràcter polifacètic li va permetre guanyar-se la vida com a professor de música en temps de crisi econòmica i més tard donar classes de piano als companys del cos d'aviació ferits a l'hospital de guerra. Després que el cirurgià de l'hospital l'animés a tirar endavant la terapia musical, el problema era evident tenint en compte la mida, forma i pes dels pianos i que la majoria dels pacients no es podien moure del llit. Harold va exprémer el seu enginy i va agafar l'alumini de les ales dels avions B-17, en va tallar petites peces com si fossin un xilòfon, i en va fer 29 notes musicals dintre d'un teclat de dues octaves i mitja. El piano anomenat Army Air Corps lap model era lleuger i portàtil, i es podia col·locar sobre els pacients mentre eren al llit, i va tenir tant èxit en les teràpies de recuperació que se'n van fer milers.

La resta de la història continua amb la Rhodes Piano Corporation, comprada per Leo Fender al 1959, qui va crear el prototip elèctric Fender Rhodes PianoBass i que es va fer famós en el món del jazz , el rock i el pop dels seixanta i setanta fins a avui dia. Entre ells, des de Herbie Hancock, The Doors, Stevie Wonder, fins a Radiohead o Portishead.

La música enlaira l'ànima i els mals es mitiguen amb el seu optimisme...

dijous, 2 de desembre del 2010

Ramón María del Valle Inclán II


Te despertes de matí, surts a comprar pa, i lo que queda de la viva imatge de Valle Inclán camina per Arc de Triomf en un dia assolellat. Com heu mantingut converses de balcó a balcó et veus temptada a dir-li hola amb la mà, com si les baranes encara hi fossin i els arbres quedéssin als vostres peus. Però ara ja no et saluda des de l’edifici de davant, i no se’n riu en un to esperpèntic. Valle Inclán el veí, és més baixet del que pensaves, camina amb desgràcia i la barba ja no li llueix. Però el que et sap més greu és que duu els pantalons pixats, un jersei de llana ple de ronya i sense samarreta davall, i que la imatge que tu vas crear s'ha esvaït com les fulles dels arbres de sota el teu balcó. I abaixes els ulls i fas veure que no és ell, i vas a casa a esmorzar.

Finalment te fas un café amb la petita Bialetti, que fa tres setmanes que l'has tret de la caixa on l'havies jubilat perquè estàs farta d'haver de comprar càpsules i de fer una cúa de 40 minuts a la botiga de Passeig de Gràcia per a que et tractin com a una madame Moncheri quan ets madame Pa amb tomata. Vas al súper i te quedes amb el café de los buen cafeteros de Juan Valdés, encara que sigue per rebot als Mrs and Mr robots entrajats venedors de càpsules. Obres el paquet amb les tisores, i aquell aroma et commou, tants dies sense obrir-ne un... i fins que no l'has obert no t'has adonat que la memòria es va inventar per agafar el cervell i recordar-li que ella mana allí dalt, i que no es faci il·lusions, que les olors són traïcioneres.

Entra el sol ja escàs pel menjador i mentre remenes lo sucre al cafè te ve al cap Valle Inclán el veí. Ja no en queda res del que vas escriure d'ell, solament ruïnes.

Després d’esmorzar surto de casa d’una revolada, agafo el metro i en arribar explico a tothom que la viva imatge de Ramon María del Valle Inclán ja no és tan viva, que la nespresso ja no és tan extraordinària i que els personatges val més que segueixin sent personatges i no persones reals.

Ramón María del Valle Inclán (I)