Últimament m'estava sentint adimensionada i vaig decidir demanar hora a l'origamista. Notava els plecs poc cuidats i una mica deformats per les males postures, cosa que em dificultava el moviment, sobretot quan fèia vent, i vaig pensar que m'aniria bé una posada a punt. Vaig telefonar a la Clínica Japonesa del Paper i em van donar hora per dilluns a la tarda de la setmana vinent.
El doctor Kurosawa va obrir el shoji, i em va fer passar amablement a la seva consulta. La llum de tarda primaveral ho feia un lloc acollidor. Em vaig asseure a la butaca de canson i la quantitat i qualitat de les seves creacions em van fer sentir més segura de que realment havia escollit el millor origamista i amb més experiència de la ciutat. El doctor va treure una fitxa de paper mil·limetrat i em va fer preguntes de caire rutinàri, que com notava la geometria dels plecs, si em sentia en una sola peça i si el desgast del paper a les articulacions em provocava algun dolor. Li vaig explicar que el paper desgastat dels colzes em causava un dolor esporàdic, i que m'ho havia anat curant amb una mica de celo, i que la geometria en general me la notava bé. Però la raó de la meua visita era que cada cop em sentia més en dues dimensions i no pas en tres i que potser sí, que la meva base de paper alemany podia estar una mica fragmentada. Amb les puntes dels dits d'una mà em començà a examinar per tots els angles i arestes, com si resseguís un camí que se sabia de memòria, mentre amb l'altra dibuixava el meu mapa origamial al paper mil·limetrat. En acabar, em va suggerir que m'estirés al futon ja que em volia desplegar parcialment i descartar així una invasió de Lepisma sacharina als plecs interns. La cara del doctor i la seva manera de respirar em van desconcertar i em vaig imaginar lo pitjor. Els ditxosos insectes havien colonitzat el meu interior i s'alimentaven de la meua apreciada cel·lulosa d'origen alemany. Em vaig aterroritzar. La única peça de paper de la que estava feta estava sent digerida i podia ser que mai més tornés a ser un origami veritable.
El doctor em va calmar, va aplicar una dosi considerable d'insecticida i em va plegar de nou amb molta cura. Per un moment em va alleugir, però el que realment em preocupava era si podria continuar sent un origami autèntic fet d'una sola peça de paper. Amb el ulls mirant al tatami, va dir-me que si no volia acabar sent devorada s'havia d'extirpar el paper afectat per la plaga. Per tal de ser conservadors amb el tractament i la reconstrucció possible del meu cos, em recomanà la tècnica modular kusudama que consistia en unir diferents peces creades a part amb paper de canya de bambú i que em serien insertades allà on tenia la ferida. Després, i ja tenint en compte el resultat estètic, se'm podria aplicar un plegat humit, on l'aigua i les tires de paper d'arròs em donarien un cos més atractiu i permetria delinear i accentuar-me les formes de manera més voluptuosa. Com a últim recurs, em va plantejar una nova tècnica basada en el Mon-Kiri, on es permet tallar les formes primer plegades i fer un acabat més refinat, però que poques figures s'hi havien sotmès.
El doctor Kurosawa va obrir el shoji, i em va fer passar amablement a la seva consulta. La llum de tarda primaveral ho feia un lloc acollidor. Em vaig asseure a la butaca de canson i la quantitat i qualitat de les seves creacions em van fer sentir més segura de que realment havia escollit el millor origamista i amb més experiència de la ciutat. El doctor va treure una fitxa de paper mil·limetrat i em va fer preguntes de caire rutinàri, que com notava la geometria dels plecs, si em sentia en una sola peça i si el desgast del paper a les articulacions em provocava algun dolor. Li vaig explicar que el paper desgastat dels colzes em causava un dolor esporàdic, i que m'ho havia anat curant amb una mica de celo, i que la geometria en general me la notava bé. Però la raó de la meua visita era que cada cop em sentia més en dues dimensions i no pas en tres i que potser sí, que la meva base de paper alemany podia estar una mica fragmentada. Amb les puntes dels dits d'una mà em començà a examinar per tots els angles i arestes, com si resseguís un camí que se sabia de memòria, mentre amb l'altra dibuixava el meu mapa origamial al paper mil·limetrat. En acabar, em va suggerir que m'estirés al futon ja que em volia desplegar parcialment i descartar així una invasió de Lepisma sacharina als plecs interns. La cara del doctor i la seva manera de respirar em van desconcertar i em vaig imaginar lo pitjor. Els ditxosos insectes havien colonitzat el meu interior i s'alimentaven de la meua apreciada cel·lulosa d'origen alemany. Em vaig aterroritzar. La única peça de paper de la que estava feta estava sent digerida i podia ser que mai més tornés a ser un origami veritable.
El doctor em va calmar, va aplicar una dosi considerable d'insecticida i em va plegar de nou amb molta cura. Per un moment em va alleugir, però el que realment em preocupava era si podria continuar sent un origami autèntic fet d'una sola peça de paper. Amb el ulls mirant al tatami, va dir-me que si no volia acabar sent devorada s'havia d'extirpar el paper afectat per la plaga. Per tal de ser conservadors amb el tractament i la reconstrucció possible del meu cos, em recomanà la tècnica modular kusudama que consistia en unir diferents peces creades a part amb paper de canya de bambú i que em serien insertades allà on tenia la ferida. Després, i ja tenint en compte el resultat estètic, se'm podria aplicar un plegat humit, on l'aigua i les tires de paper d'arròs em donarien un cos més atractiu i permetria delinear i accentuar-me les formes de manera més voluptuosa. Com a últim recurs, em va plantejar una nova tècnica basada en el Mon-Kiri, on es permet tallar les formes primer plegades i fer un acabat més refinat, però que poques figures s'hi havien sotmès.
Estava en estat de shock i morta de por per acabar com un simple papier mâché. Vaig recapacitar, i en solitud, vaig tractar d'acceptar la realitat i vaig acabar prenent una desició. De moment em sotmetria al kusudama i més endavant ja retallariem o afegiriem el que fés falta. El que no m'esperava era que, amb el pas del temps, les asimetries que em van quedar rere la intervenció del doctor Kurosawa van acabar formant uns plecs traingulars interns més sòlids i resistents. I em vaig adonar que per molt que ja no conservés alguns dels angles i simetries originals, la base del meu paper alemany no s'havia esvaït, sinó que s'havia transformat i arrugat com un valuós pergamí on hi havia escrita la meva història i la de tants origamis imperfectes i bells a la vegada.
Dedicat a totes les dones que han patit i pateixen càncer de mama, per la seva fortalesa i dignitat.
