Te despertes de matí, aguaites al balcó recolzada a la barana i la viva imatge de Valle Inclán t’està saludant des de l’edifici de davant, i se’n riu en un to esperpèntic.
Hola bonita, no te tires abajo ehh...jaja...ja...jajaja... no eh...
No, no... tranquilo, que la barandilla és fuerte.
Cuidado eh...jaja...hasta luego.
I li dic adéu amb la mà i vaig a esmorzar.
Vas a la cuina, te fas un café en la nespresso per tercera vegada a la teua vida, perquè al pis hi ha nespresso i t’has comprat unes càpsules de no sé quin país i quin aroma, i clar, com te va atendre un tio entrajat ha de ser bo de collons. I penses que has abandonat la petita Bialetti, embolicada allà en paper de diari per alguna caixa, i el café de los buen cafeteros de Juan Valdés.
Ja sortirà...
Entra el sol encara càlid pel menjador i mentre remenes lo sucre al cafè te ve al cap Valle Inclán el veí. Si viu sol, si té llibres en tapes de pell a casa o si té el síndrome de Diogenes i viu entre gats i periquitos. Si porta barba gris i ulleres redones perquè li agrada la moda bohemia, si va als cafès a fer la tertúlia literària, o si potser penja el sombrero de copa al rebedor o aparca el velocípede a l’escala.
Després d’esmorzar surto de casa d’una revolada, agafo el metro i en arribar explico a tothom que des d’avui sóc la veïna de Ramon María del Valle Inclán.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada