Nowhere near: El moustache de Bigott

Després d'haver entrat al nostres escenaris al 2010 per les portes de grans festivals com el Primavera Sound, FIB, Faraday, el cap de setmana passat la pinzellada càlida i excèntrica de Bigott va transportar-se al Festival de Músiques Disperses de Lleida i el Festival Sintonitzza a Santa Coloma de Gramenet, per evidenciar una vegada més que la formació del saragossà Borja Laudo està en plena forma.
En atalaiar-me que el seu bigott era igual d'extravagant i aufanós que els seus quatre àlbums, no em queda res més que aplaudir i callar, i voler més. Una veu que penetra dins les fissures del que queda després d'un dia rutinàri. Unes melodies que et fan surar amunt i avall entre quan eres molt jove i quan ja no tant. Unes lletres i títols de temes sublims, frescos i originals, començant per Afrodita Carambolo o Dead mum walking i acabant per The Party. Tota una banda sonora que evoca un western en ple desert dels Monegros.
El moustache de Bigott ja fa anys que creixia amb bandes com Tachenko, Big City i la Costa Brava, i s'ha fet ferm amb l'acompanyament de Clara Carnicer (baix i cors), Paco Loco (guitarra i sonoritats vàries), Muni Camón (teclats i cors) y Esteban Perles (bateria). Influències que recorden a clàssics com Johnny Cash, Elvis Presley, Tom Waits, Lou Reed, Velvet Underground o a bandes de l'escena actual com Yo la tengo, Mr. Ward o Micah P. Hinson, es conjuguen per deixar-nos el pit ben obert a una osmosi sonora que atrapa lo millor que portem dins. O sigue, una medicina.