A un partit de futbol, el reglament estableix que un jugador pot ser expulsat per faltes, o fins i tot ser sancionat i estar-se partits sense jugar degut al seu comportament al camp. En política la cosa no és així. Uns de roig apagadet, uns de blau cristià, surten a jugar. Entren al camp, es miren per damunt l'espatlla i revisen la indumentària del contrincant de dalt a baix. Al llarg del partit, el defensa dels blauets, emparat per la moral cristiana, demana perdó amb un somriure a la cara després de clavar-te els tacos a la cuixa i negar rotundament que militars del Yak-42 fossin enterrats sense identificar. Els altres diuen que hi ha penal perquè s'emparen en la mort d'un avi reinventat com a republicà però que en realitat va ser ministre de la dictadura. No hi ha àrbitre. No hi ha veritat ni mentida. I en acabar el partit, i després d'haver fet creure als espectadors que eren veritables contrincants, van a un mesón tots junts, engoleixen un cochinillo, i a caracajades es descollonen de banalitats.
Un cop passats els anys i el fervor de la joventut, també n'hi ha que quan es retiren li treuen més suc a la Federació i es dediquen a fer d'entrenadors, fent de guies per a les noves fornades de la cantera. Com Jose Maria Aznar, que tot sigui per no caure en l'oblit, es dedica a escriure cartes a joves espanyols. Al seu llibre, Cartas a un joven español (no a una joven, sols apte per a machos - gracias José María!), m'agradaria subratllar un fragment que realment et fa cagar de por: "Hijos de homosexuales. No sé, y creo que nadie lo sabe, qué pasará cuando un niño o una niña no puedan llamar padre ni madre a quienes se dicen sus progenitores pero que en muchos casos no lo van a ser. ¿Qué idea del mundo y de la realidad van a tener unos niños así criados? ¿La de que todo es posible? ¿La de que las leyes pueden dar satisfacción a todos los deseos?"
Davant este clima d'Apocalipsi familiar que planteja en Sr. Aznar, podem deduïr que Francis Ford Coppola era un aprenent al seu costat... Li diria al Sr. Aznar que li preguntés al seu amic Pedro J. Ramírez sobre la satisfacción de todos los deseos, i a l'alcalde de Valladolid sobre la realidad en que todo es posible, que cada vez que ve la cara y esos morritos a les de l'equip contrari se li fonen les neurones...
I res, ara me'n vaig a repartir condons a diestro y siniestro por donde quiera que vaya, que voy a ser la alegría de la huerta!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada