L'altra cara de Hollywood



Cartell anunciant la projecció del documental
 "Heart of Spain" a Buffalo (New York) al 1937.



El próxim diumenge 27 de febrer se celebra com cada any the Academy awards, o la gala dels Oscars. Actors com Javier Bardem (guanyador d'un Oscar per No country for Old man i la seva nominació actual per Biutiful) i Penélope Cruz (nominada per Volver i que guanyà amb Vicky Cristina Barcelona), o directors com Pedro Almodóvar (guanyador al millor guió per Hable con ella i a millor película amb Todo sobre mi madre), Jose Luis Garci (el primer Oscar a una producció espanyola amb Volver a Empezar), Fernando Trueba (Oscar per Belle Époque) o Alejandro Amenábar (Oscar per Mar Adentro) han apropat el cinema espanyol a Hollywood i han donat a conèixer diferents punts de vista i relats de la nostra societat. 

Però la relació entre Hollywood i Espanya no ha sigut únicament cinematogràfica. Vist des de la direcció oposada, molts dels americans nominats i premiats al llarg de la història de l'Acadèmia (entre ells actors, actrius, guionistes i directors) van ser ferms activistes per la defensa de la República i la democràcia durant la guerra civil espanyola. Seguint la reacció d'altres compatriotes que demanaven la fi de la neutralitat imposada pel Tractat de la no-intervenció, aquest grup d'artistes i escriptors van formar el Motion Picture artists' Comitee, organitzats per contribuïr en la lluita contra el feixisme europeu ja fos econòmicament, amb l'aprovisionament de material sanitari i aliments, la difusió mediàtica o directament formant part de les Brigades Internacionals. D'entre els 2800 nord-americans que van formar part de la Brigada Abraham Lincoln,  trobem l'escriptor Ernest Hemingway (For Whom the Bell Tolls) i el guionista  Alvah Bessie (nominat pels Oscars a millor història original el 1945 per Objective Burma).  Durant aquest període, documentals com Heart of Spain (Nancy Carrol i Irvin Pichel) o The Spanish Earth (Joris Ivens i Ernest Hemingway) van ser produïts per estrelles de Hollywood i doblats a altres llengües com el francès pel director, escriptor i actor Jean Renoir. Altres membres i simpatitzants d'aquest moviment foren el director Orson Welles (amb 3 nominacions als Oscars i premiat al millor guió per Citizen Kane el 1941), actors com Paul Muni ( 5 nominacions i premiat al millor actor per The Story of Louis Pasteur, 1936), Frederic March (2 nominacions i 2 premis a millor actor per Dr. Jekyll and Mr. Hyde i  The best years of our lives), o l'escriptora i guionista Dorothy Parker (2 nominacions i coneguda també per les seves contribucions durant els anys 20 a revistes com Vogue, Vanity Fair o Life).

Alvah Besssie com a brigadista
durant la guerra civil espanyola

Moltes d'aquestes personalitats de Hollywood van pagar cares les conseqüències i van ser inclosos posteriorment a finals dels anys 40 i principis del 50 dins les llistes negres del senador republicà McCarthy i del Comitè de les Activitat Anti-americanes (HUAC). Les llistes negres alimentaven les seves investigacions anticomunistes mitjançant d'acusacions infundades per la coacció, la demagògia i la censura. Entre els afectats trobem Orson Welles, Charles Chaplin i Alvah Bessie, qui va formar part de la resistència per la llibertat d'expressió amb l'agrupació The Hollywood Ten, el que li va costar un any de presó i el fi de la seva carrera a Hollywood. Per altra banda, l'actor i director John Wayne formava part de l'Aliança Cinematogràfica per la preservació dels ideals americans donant suport al McCarthyisme i informant des de dins sobre les activitats massa progressistes a Hollywood.

Diumenge a la matinada esperem brindar per Javier Bardem i el seu potencial Oscar, i també des d'aquest blog recordar l'altra cara de Hollywood que tant als anys 30 com en l'actualitat ha lluitat per la llibertat d'expressió.

Torna Devotchka

Vaig conèixer a Devotchka fa tres anys amb a la pel·lícula Little Miss Sunshine (2006), ja que van formar part de la banda sonora, amb Sufjan Stevens i altres,  nodrint-se de temes del seu anterior àlbum How it ends (2004).

How it ends (2004)

Després del seu últim treball, A Mad & Faihful telling (2008), només hem seguit la pista al seu cantant i guitarra Nick Urata en la banda sonora de la comèdia I love you Philip Morris (2010). Però el pròxim 1 de març treuen finalment el seu nou àlbum com a grup, 100 lovers,  que dóna peu al nom del tercer dels 11 temes que ens han preparat per aquest 2011:

01- The Alley
02- All the sand in all the sea
03- 100 other lovers
04- The common good
05- Interlude 1
06- The man from San Sebastian
07- Exhaustible

08- Interlude 2
09- Bad luck heels
10- Ruthless
11- Contrabanda
12- Sunshine

100 lovers (pròxim març 2011)

El que es pot sentir fins avui no acaba de definir els Devotchka que coneixia i et deixa amb ganes de descobrir més...Com deu sonar, per exemple, A man from San Sebastian?

El dia que l'Eleanor Rigby i l'Home Estàtic es van trobar

Escultura d'Eleanor Rigby a Liverpool.
Autor: T. Steele, en tribut als Beatles. 

Un bonic dissabte d'abril, l'Eleanor Rigby va veure l'Home Estàtic mentre recollia l'arròs de l'Esglèsia després d'un casament. Ell no era cap invitat, però de tant en tant li agradava sentir-se acompanyat i assistia a cerimònies de desconeguts. Com cada dia que se celebrava un casament, Eleanor observava la sortida dels nuvis des de la petita finestra de casa seva i, un cop acabava, preparava el sac, l'escombra i el recollidor i anava a l'Esglèsia del Pare McKenzie. Aquell dia, però, quan el terra era cobert d'arròs i pètals marcits i ja només se sentia el xiu-xiu dels coloms, Eleanor es va quedar a soles amb aquell desconegut. Va aixecar els ulls de terra i, mirant-lo com si visqués en un somni, li va oferir un clavell per la solapa. Ell, amb els seus ulls verds Modigliani, oberts i absents, es va quedar corprès. Immòbil, va pensar en fer-se sentir, però ell era l'Home Estàtic, i el clavell va caure a terra i tot seguit es va pansir.

Un home amb ulleres de pasta

Avui ha sigut l'últim dia de la representació de l'obra Un home amb ulleres de pasta a la sala Flyhard de Barcelona, del jove autor i director català Jordi Casanovas. Flyhard dóna nom a la sala i a la companyia teatral formada per Jordi Casanovas i els actors i actrius Roser Blanch, Clara Cols, Pablo Lammers i Sergio Matamala, i intenta promoure el teatre contemporani, entenent-se contemporani com allò que s'està coent per arribar ben fresc a un públic jove, almenys d'esperit.  Ells mateixos s'encarreguen de vendre les entrades, tenen la seua pròpia sala i semblen autogestionar-se  amb principis, amb un preu mòdic de 5 o 10 euros per entrada. Quan entres te sorprèn la  seva simplicitat, però mentre olores el vellut roig de les butaques dels cines de tota la vida, et vas endinsant en l'obra i et deixes portar pel seu fil ben enfilat.  Com molt bé va dir Casanovas a una entrevista al programa Ànima, si tenim un Primavera Sound de música contemporània dels grups que acaben de sortir del forn, per què no fer el mateix amb el teatre?

El proper muntatge de la companyia s'anomena Els últim dies de Klark K., escrita per Alberto Ramos. El tràiler que han preparat i el bon gust de boca que ens deixà l'home de les ulleres de pasta, ens farà redescobrir un cop més la Flyhard al mes de febrer, però aquest cop amb les ulleres de Klark Ken. 

Allà hi serem!

Doctor Origami

Últimament m'estava sentint adimensionada i vaig decidir demanar hora a l'origamista. Notava els plecs poc cuidats i una mica deformats per les males postures, cosa que em dificultava el moviment, sobretot quan fèia vent, i vaig pensar que m'aniria bé una posada a punt. Vaig telefonar a la Clínica Japonesa del Paper i em van donar hora per dilluns a la tarda de la setmana vinent.

El doctor Kurosawa va obrir el shoji, i em va fer passar amablement a la seva consulta. La llum de tarda primaveral ho feia un lloc acollidor. Em vaig asseure a la butaca de canson i  la quantitat i qualitat de les seves creacions em van fer sentir més segura de que realment havia escollit el millor origamista i amb més experiència de la ciutat. El doctor va treure una fitxa de paper mil·limetrat i em va fer preguntes de caire rutinàri, que com notava la geometria dels plecs, si em sentia  en una sola peça i si el desgast del paper a les articulacions em provocava algun dolor. Li vaig explicar que el paper desgastat dels colzes em causava un dolor esporàdic, i que m'ho havia anat curant amb una mica de celo, i que la geometria en general me la notava bé. Però la raó de la meua visita era que cada cop em sentia més en dues dimensions i no pas en tres i que potser sí, que la meva base de paper alemany podia estar una mica fragmentada. Amb les puntes dels dits d'una mà em començà a examinar per tots els angles i arestes, com si resseguís un camí que se sabia de memòria, mentre amb l'altra dibuixava el meu mapa origamial al paper mil·limetrat. En acabar, em va suggerir que m'estirés al futon ja que em volia desplegar parcialment i descartar així una invasió de Lepisma sacharina als plecs interns.  La cara del doctor i la seva manera de respirar em van desconcertar i em vaig imaginar lo pitjor. Els ditxosos insectes havien colonitzat el meu interior i s'alimentaven de la meua apreciada cel·lulosa d'origen alemany. Em vaig aterroritzar. La única peça de paper de la que estava feta estava sent digerida i podia ser que mai més tornés a ser un origami veritable.

El doctor em va calmar, va aplicar una dosi considerable d'insecticida i em va plegar de nou amb molta cura. Per un moment em va alleugir, però el que realment em preocupava era si podria continuar sent un origami autèntic fet d'una sola peça de paper.  Amb el ulls mirant al tatami, va dir-me que si no volia acabar sent devorada s'havia d'extirpar el paper afectat per la plaga. Per tal de ser conservadors amb el tractament i la reconstrucció possible del meu cos, em recomanà la tècnica modular kusudama que consistia en unir diferents peces creades a part amb paper de canya de bambú i que em serien insertades allà on tenia la ferida. Després, i ja tenint en compte el resultat estètic, se'm podria aplicar un plegat humit, on l'aigua i les tires de paper d'arròs em donarien un cos més atractiu i permetria delinear  i accentuar-me les formes de manera més voluptuosa. Com a últim recurs, em va plantejar una nova tècnica basada en el Mon-Kiri, on es permet tallar les formes primer plegades i fer un acabat més refinat, però que poques figures s'hi havien sotmès.

Estava en estat de shock i morta de por per acabar com un simple papier mâché. Vaig recapacitar, i en solitud, vaig tractar d'acceptar la realitat i vaig acabar prenent una desició. De moment em sotmetria al kusudama i més endavant ja retallariem o afegiriem el que fés falta. El que no m'esperava era que, amb el pas del temps, les asimetries que em van quedar rere la intervenció del doctor Kurosawa van acabar formant uns plecs traingulars interns més sòlids i resistents. I em vaig adonar que per molt que ja no conservés alguns dels angles i simetries originals, la base del meu paper alemany no s'havia esvaït, sinó que s'havia transformat i arrugat com un valuós pergamí on hi havia escrita la meva història i la de tants origamis imperfectes i bells a la vegada.

Dedicat a totes les dones que han patit i pateixen càncer de mama, per la seva fortalesa i dignitat.

Briòfits

Matinet, matí,

que l'airet és fi

i la boira minsa

s'ajeu i s'esquinça...

Vaig a les parades

de molsa... Debades

cerco ací i allí

la molsa més dolça,

la pàl·lida molsa

que sempre volguí.

Les que eren la festa

de negra foresta,

les molses humides,

ara atapeïdes

al carrer mesquí,

jeuen arraulides

enyorant el pi.

Sona l'esquelleta

d'un conventinet...

¡Ai la lenca estreta

d'aquest cel tan fred!

Cerco a les parades

de molsa... Debades

miro ací i allí:

em fa pertenir.

Tothom ha trobada

la molsa que cerca:

la vella criada

d'un mal corsecada,

i la dama enterca

que en vol pel jardí,

i el nin que en prenia

una com setí

per ornar el camí

vora l'Establia.-

Més la que voldria

jo no la trobí,

¡malanant de mi!

¡Ai parada xica

del vell tremolós!

Sols en té una mica:

tal vegada hi fos.

Aixecant el rostre

diu un parenostre.

¡No em veu, malastruc!...

¡Furguí, i és eixida

"la meva", escondida

assota d'un bruc!

He fuit de seguida.

Lladre, me la'n duc.

Lloeu ma fortuna

que n'he pres una

que té una divina petjada

de fada.

(Josep Carner, Un mercat de molsa, Auques i Ventalls, 1914)

Agulles de cap i agulles de ganxo

Apareix darrere la porta amb un somriure generós, i després de les dos besades de rigor, em fa passar amablement, mostrant-me la taula tant ben parada, amb estovalles noves de fil, copes de vi negre i unes càlides espelmes. No hi falta detall. Observant el minuciós treball de decoració, que destaca en l'escenari, m'oblido de fixar-me amb el què hi ha per sopar. Ara que me té embadalida per la conversació, m'assec a la taula i de sobte m'adono que davant meu hi ha un plat de sopa ple d'agulles de cap. Per un moment, no em puc creure que m'he d'empassar tot allò a cullerades, ja que he provat de menjar-ne altres vegades i mai me n'he sortit. Però l'orgull em pot i com si fos un repte, agafo la cullera amb desició i començo a empassar disciplinadament, fins que ja no me'n caben més a la boca i em comencen a agafar arcades.  M'ofereix una copa d'El Templari i diu que este vi negre és agraït amb els menjars copiosos. En faig un glop i em multiplica per cent el gust del metall, com si es tractés d'una reacció d'oxidoreducció. Al seu pas per l'esòfag, l'órgan de la confiança atrapa les agulles com un imant i moltes es queden atapeïdes al tub digestiu. Però com no paro d'engolir, n'hi baixen tantes que la pobra força magnètica no és prou i moltes van fent cap al nus de l'estòmac, creant una tensió incòmoda i impossibe de païr. No em puc acabar el plat i m'excuso tot dient que no em trobo gaire bé, que tinc la panxa una mica revolta. Vaig al bany, i com un acte reflex, vomito les agulles, el vi i totes les paraules que m'ha dit.  I mentre em trec el gust de metall rentant-me les dents amb una mica de pastadents al dit, em miro a l'espill i em dic: si has de menjar agulles, que siguin de ganxo.

Rhodes i la segona guerra mundial

De com un professor de música s'allista al cos d'aviació americà durant la Segona Guerra Mundial i inventa els primers models del que seria el famós piano Rhodes és un exemple clar de la creativitat en temps d'escassetat de materials. En moments on l'esperit més humà sembla que es pugui arribar a perdre, i les situacions són immerses en una impotència diària, hi ha persones que li donen la volta i fabriquen autoestima.

Harold Burroughs Rhodes (1910-2000) estudiava arquitectura a la University of Southern California i música al mateix temps, quan arran de la Gran Depressió del 29 va haver de deixar la universitat. Aquest caràcter polifacètic li va permetre guanyar-se la vida com a professor de música en temps de crisi econòmica i més tard donar classes de piano als companys del cos d'aviació ferits a l'hospital de guerra. Després que el cirurgià de l'hospital l'animés a tirar endavant la terapia musical, el problema era evident tenint en compte la mida, forma i pes dels pianos i que la majoria dels pacients no es podien moure del llit. Harold va exprémer el seu enginy i va agafar l'alumini de les ales dels avions B-17, en va tallar petites peces com si fossin un xilòfon, i en va fer 29 notes musicals dintre d'un teclat de dues octaves i mitja. El piano anomenat Army Air Corps lap model era lleuger i portàtil, i es podia col·locar sobre els pacients mentre eren al llit, i va tenir tant èxit en les teràpies de recuperació que se'n van fer milers.

La resta de la història continua amb la Rhodes Piano Corporation, comprada per Leo Fender al 1959, qui va crear el prototip elèctric Fender Rhodes PianoBass i que es va fer famós en el món del jazz , el rock i el pop dels seixanta i setanta fins a avui dia. Entre ells, des de Herbie Hancock, The Doors, Stevie Wonder, fins a Radiohead o Portishead.

La música enlaira l'ànima i els mals es mitiguen amb el seu optimisme...

Ramón María del Valle Inclán II

Te despertes de matí, surts a comprar pa, i lo que queda de la viva imatge de Valle Inclán camina per Arc de Triomf en un dia assolellat. Com heu mantingut converses de balcó a balcó et veus temptada a dir-li hola amb la mà, com si les baranes encara hi fossin i els arbres quedéssin als vostres peus. Però ara ja no et saluda des de l’edifici de davant, i no se’n riu en un to esperpèntic. Valle Inclán el veí, és més baixet del que pensaves, camina amb desgràcia i la barba ja no li llueix. Però el que et sap més greu és que duu els pantalons pixats, un jersei de llana ple de ronya i sense samarreta davall, i que la imatge que tu vas crear s'ha esvaït com les fulles dels arbres de sota el teu balcó. I abaixes els ulls i fas veure que no és ell, i vas a casa a esmorzar.

Finalment te fas un café amb la petita Bialetti, que fa tres setmanes que l'has tret de la caixa on l'havies jubilat perquè estàs farta d'haver de comprar càpsules i de fer una cúa de 40 minuts a la botiga de Passeig de Gràcia per a que et tractin com a una madame Moncheri quan ets madame Pa amb tomata. Vas al súper i te quedes amb el café de los buen cafeteros de Juan Valdés, encara que sigue per rebot als Mrs and Mr robots entrajats venedors de càpsules. Obres el paquet amb les tisores, i aquell aroma et commou, tants dies sense obrir-ne un... i fins que no l'has obert no t'has adonat que la memòria es va inventar per agafar el cervell i recordar-li que ella mana allí dalt, i que no es faci il·lusions, que les olors són traïcioneres.

Entra el sol ja escàs pel menjador i mentre remenes lo sucre al cafè te ve al cap Valle Inclán el veí. Ja no en queda res del que vas escriure d'ell, solament ruïnes.

Després d’esmorzar surto de casa d’una revolada, agafo el metro i en arribar explico a tothom que la viva imatge de Ramon María del Valle Inclán ja no és tan viva, que la nespresso ja no és tan extraordinària i que els personatges val més que segueixin sent personatges i no persones reals.

Ramón María del Valle Inclán (I)

Is this it?

Sí, la llum existeix! Però has de seguir 3 normes:

1. Fixar-s'hi

2. Anar a fer unes birres

3. Fixar-s'hi

(Modificat de: Don Javier, 1992)

Wir sind hier

 

MÄRZ- Wir sind hier (2004)

1. Forever Never        4:20     

2. März Im Park     3:31    

3. The River     5:13    

4. Tropige Trauben     4:20    

5. Blaue Fäden     6:40    

6. Some Things Do Fall     3:18    

7. Biber & Enten (Plattler)     5:00    

8. Welt Am Draht     3:38    

9. Oktober Im Park     4:44    

10. The Pop Song     4:36    

11. Wir Sind Hier     4:05    

01 Forever Never
11 Wir Sind Hier

Hi ha vida després de 2004 per als März?

L'efecte Clint i l'efecte Cranc

Són les 11 del matí i una sexòloga extrasimpàtica entra a la classe, va carregada de bosses i carpetes i sembla una mica atabalada pels cabells desgarbats que duu i la velocitat que porta. Deu tindre uns 35 anys, és ben plantada, cabells negres tintats i vesteix una faldilla texana que li donen un aire juvenil. Parla amb una seguretat extraordinària. Natres ens mirem els uns als altres, com si ens importés ben poc, perquè quan fas tercer de BUP et fas l'indiferent per naturalesa i al fondo només t'importa la música, el romanticisme i que s'ha mort Kurt Cobain. Li passo a Pau un cassette variat que li he gravat durant lo cap de setmana, regravant d'altres cassets a doble platina i alguna directament de CD, i una mica merda perquè lo cassette era de 60 i la última cançó dels Pavement s'ha quedat tallada, Range Life. La sexòloga es presenta i somriu com si fos sa germana de la del Avon. Ha vingut a fer-nos educació sexual, diu. Natres ens mirem els uns als altres i fem una rialleta, com quan tens 6 anys i dius culocacapedopis. Després d'una mica de biologia i anatomia humana, que si els espermatozoides i els òvuls, que si els fol·licles ovàrics, que si les cèl·lules germinals i els cossos cavernosos, ens treu unes titoles de colors clavades a una safata circular de color negre. Cada color correspon a una mida, i la titola groga és mitjana, la verda és petita però rabassuda, la roja gran i estirada, i la blava és de los pitufos, com si hagués tret uns plastidecors gegants i gastats a l'IES Liliput Terra Alta. Posa uns quants condons damunt la taula del professor, al costat de les titoles de Kandinsky, i demana voluntaris. Llavors, enmig d'un silenci aterrador, se sent de fondo la banda sonora de El Bueno, el Feo i el Malo, i ets com a un duelo del oeste però sense ni tant garbo ni tant foragido, però amb l'esperit de Clint abans de los Puentes de Madison te llances i aixeques la mà. Tot sigue contra el VIH. I com un efecte dominó, es van aixecant mans i tot esdevé natural, i ho entenem, que és pel nostre bé i que posar condons és fàcil. 

Ja no recordo quina titola em va tocar o si m'ha servit per a alguna cosa aquella instrucció acolorida, però veient el passat cap de setmana als mateixos politics que ens inculcaven l'educació sexual amb les seues polítiques educatives tan trencadores fent-li la reverència al Sant Pontífex tinc vergonya aliena i crec que ni els crancs caminen tant de cara detràs.

I like laic

PAPAM HABEMMUS

Tutor de los perdones
distribuidor de penas
condona las condenas
condena los condones.

 

Mario Benedetti- La vida ese paréntesis (1998)

...que vas deixar d'escriure  el 17 de maig de 2009.

Per què? Why?

Sufjan Stevens collita 2010

La sort de despilfarrar inspiració...dos albums en un any.
Però no us espanteu si en The Age of Adz no és el Sufjan enèrgic dels violins, els banjos i guitarres acústiques que esperaveu, aquí els sintetitzadors i samplers supersònics han près protagonisme, éssent a la vegada molt més introspectiu.  La primera vegada se't queda un sabor estrany, serà qüestió d'anar assaborint.
I'll talk but I know you won't listen to me...

Octubre (2010)- The Age of Adz

I si a l'octubre enyoreu el so més analògic, torneu a l'agost...

Agost (2010)- All delighted people

...o cinc anys enrera. El millor àlbum en diferència.

Juliol (2005)- Come on feel the Illinoise

L'interruptor

Fragment de Du Sens- F. Santune

"Quand rien ne va, il est conseillé de faire un dessin. Et quand le dessin ne va pas?" 
Du sens- Frederique Santune (2009)

Ets a un tallat de roca i o caus tu o el que tens, click! ah no, estàs a punt de caure i el que tenies s'ho emporta una ventada furiosa enmig de fulles i plàstics variats, click! o potser et volies tirar del precipici, però t'has cagat i vas tirant fragments de tu aviam què passa primer, click! o ets dins l'oceà i tot sura però tu no vols surar i t'aferres a una escletxa submarina amb la sort que en algún moment t'atropellarà un tauró voraç,  click! o la terra és plana i resulta que estàs a la fi del món... click!  però no, ve Cristòfor Colom i, sent realistes, has llençat la roba vella a propòsit, i algun braç i algun peu per equivocació, però continues pedalant, amb la sort que igual ets un esgarrarobes i te tornen a sortir noves extremitats.

Targeta roja

A un partit de futbol, el reglament estableix que un jugador pot ser expulsat per faltes, o fins i tot  ser sancionat i estar-se partits sense jugar degut al seu comportament al camp. En política la cosa no és així. Uns de roig apagadet, uns de blau cristià, surten a jugar. Entren al camp, es miren per damunt l'espatlla i revisen la indumentària del contrincant de dalt a baix. Al llarg del partit, el defensa dels blauets, emparat per la moral cristiana, demana perdó amb un somriure a la cara després de  clavar-te els tacos a la cuixa i negar rotundament que militars del Yak-42 fossin enterrats sense identificar. Els altres diuen que hi ha penal perquè s'emparen en la mort d'un avi reinventat com a republicà però que en realitat va ser ministre de la dictadura. No hi ha àrbitre.  No hi ha veritat ni mentida. I en acabar el partit, i després d'haver fet creure als espectadors que eren veritables contrincants, van a un mesón tots junts, engoleixen un cochinillo, i a caracajades es descollonen de banalitats.

Un cop passats els anys i el fervor de la joventut, també n'hi ha que quan es retiren li treuen més suc a la Federació i es dediquen a fer d'entrenadors,  fent de guies per a les noves fornades de la cantera. Com Jose Maria Aznar, que tot sigui per no caure en l'oblit, es dedica a escriure cartes a joves espanyols. Al seu llibre, Cartas a un joven español (no a una joven, sols apte per a machos - gracias José María!), m'agradaria subratllar un fragment que realment et fa cagar de por: "Hijos de homosexuales. No sé, y creo que nadie lo sabe, qué pasará cuando un niño o una niña no puedan llamar padre ni madre a quienes se dicen sus progenitores pero que en muchos casos no lo van a ser. ¿Qué idea del mundo y de la realidad van a tener unos niños así criados? ¿La de que todo es posible? ¿La de que las leyes pueden dar satisfacción a todos los deseos?"

Davant este clima d'Apocalipsi familiar que planteja en Sr. Aznar, podem deduïr que Francis Ford Coppola era un aprenent al seu costat... Li diria al Sr. Aznar que li preguntés al seu amic Pedro J. Ramírez sobre la satisfacción de todos los deseos, i a l'alcalde de Valladolid sobre la realidad en que todo es posible, que cada vez que ve la cara y esos morritos a les de l'equip contrari se li fonen les neurones...

I res, ara me'n vaig a repartir condons a diestro y siniestro por donde quiera que vaya, que voy a ser la alegría de la huerta!!!!

El joc dels disbarats

Els referents culturals de les persones poden ser tant diferents que el joc dels disbarats és el pa de cada dia, doneu-nos senyor, el dia d'avui o de demà, que si no estariem molt avorrits.

I aquí un exemple il·lustratiu, en una conversa sobre emperadors...

Micah P Hinson and the Pioneer's Saboteurs

      It's a mix of the baby, the gospel, and the opera, with a burst of violence right in the midst 
      to confuse the confounded...

El quart album del cantautor de Texas és una banda sonora de la bellesa, feta de veus i cordes intrigants. Els instruments de corda es van enregistrar al canyó del Colorado i a un piset de Saragossa, un contrast xocant i original...

Seven Horses Seen- Micah P. Hinson and the Pioneer's saboteurs

JOYSTICKEJA!

Avui comencem amb una divertida proposta de manualitats: el projecte Joystickers, que va començar l’any 2003 dintre del festival d’art sonor Zeppelin i que consistia en enganxar les creacions anònimes dintre l’espai urbà.

L’art d’empaperar fora de casa ha anat guanyant el seu lloc a les ciutats, compartint espai amb els  graffitis i barrejant-s’hi a base de cola. Des de dissenys més senzills fins als de gran format, viuen al carrer i t’estimulen la vista a base de bé.

Empaperats a Williamsburg, Brooklyn, NY. Novembre 2007.

La gràcia dels Joystickers és que natres mateixos creem el disseny a l’ordinador, l’imprimim i l’enganxem. Per crear el vostre propi disseny adhesiu cliqueu aquí, i us podreu descarregar el catàleg d’imatges vectorials i llegir les instruccions.  Això sí, s’ha de fer amb un programa de dibuix vectorial com ara Illustrator, Freehand, etc.
Si ho arribeu a fer, enganxeu-ho in vivo pel carrer de qualsevol lloc i envieu les vostres creacions a info@jstk.org (projecte original) o bé a nowherenearblog@gmail.com i més endavant penjaré totes les vostres fotos aquí al blog.

Us apunteu?!?

Jo he xalat com una condenada, aquí deixo el meu petit joystiquet encara digital...

Bufo Bassi: visca la Utopia!

Leo Bassi durant l'espectacle Utopía ahir al Casino de l'Aliança del Poble Nou.
Fotografia: Ted Grantham.

Dintre del IX Festival Escena Poble Nou, l'espectacle del clown italià Leo Bassi ens va donar ahir a la nit una classe magistral sobre valors progresistes, humor i ironia, disfressant-se de pallasso blanc per parlar de la Utopia.

Al llarg de l'espectacle, les arrels circenques de la seva família van rebrotar dolçament enmig de la crítica al sistema, plenes d'humanitat, recordant el seu avi, que durant la primera guerra mundial va ser reclutat pels francesos mentre el circ Bassi es trobava de gira a França i de com va salvar un gos al camp de batalla i se'l va posar al cap per a una fotografia memorable. 

"En UTOPÍA hay un argumento que me he ido formando a lo largo de estos últimos años: la falta de pasión de todos los partidos de la Izquierda institucionalizada, no solo en España sino en toda Europa. Un mundo burocratizado, profundamente aburrido en su "centrismo" y que no inspira nada a las nuevas generaciones creando una juventud huérfana de una esperanza política y sin rumbo y sin proyecto. No hay calamidad mas grande para una sociedad que el no saber apreciar el idealismo y la vitalidad de sus jóvenes.  (...)

Quiero mostrar que vivir sin utopía es mal vivir y, así, despertar en el público el deseo de nuevos sueños.    (...)

Por eso, el PAYASO DE LA CARA BLANCA, con su su sabiduría antigua, su intemporalidad y su magia, es el encargado de abrir la puerta de la utopía . Un ser que posee una gran autoridad natural pero que rechaza el poder y las riquezas porque es un revolucionario genuino y pide la Luna. "

Leo Bassi

Una dosi d'optimisme, crítica i humor que et dibuixen un somriure a la cara en un context de crisi econòmica on les grans corporacions se'n han rentat les mans.

Perquè la vida sense il·lusions és molt trista, visca la utopía!