Quan s'atrapa abans a un mentider que a un coix es parteix de la premissa que els coixos no diuen mentides. Altrament, pot ser que aquesta conjunció de paraules s'origini de la hipòtesi que als mentiders no els queda mai cap seqüela en patir accidents que a qualsevol sàpiens li provocarien innombrables cruiximents ossis i tendons desafinats.
La setmana passada un coix assegut a la barra del bar El passatge del carrer Sant Pere més Alt va preguntar a un altre coix, com si es tractés d'una companyonia de gremi, per l'origen del seu trontollar. El nouvingut al bar es va indignar com una fera, negant l'existència de la seva coixesa i, entre la trencadissa de vassos, escridassava amb els ulls esfereïts que ell no tenia cap problema al caminar, que eren imaginacions del coix. Davant els aconteixements podem deduïr que un coix davant d'un altre coix esdevé mentider, però mai sabrem quin era dels dos, ja sigui si ens referim a ser coix o ser mentider.
Després d'haver entrat al nostres escenaris al 2010 per les portes de grans festivals com el PrimaveraSound, FIB, Faraday, el cap de setmana passat la pinzellada càlida i excèntrica de Bigott va transportar-se al Festival de Músiques Disperses de Lleida i el FestivalSintonitzza a Santa Coloma de Gramenet, per evidenciar una vegada més que la formació del saragossà Borja Laudo està en plena forma.
En atalaiar-me que el seu bigott era igual d'extravagant i aufanós que els seus quatre àlbums, no em queda res més que aplaudir i callar, i voler més. Una veu que penetra dins les fissures del que queda després d'un dia rutinàri. Unes melodies que et fan surar amunt i avall entre quan eres molt jove i quan ja no tant. Unes lletres i títols de temes sublims, frescos i originals, començant per Afrodita Carambolo o Dead mum walking i acabant per The Party. Tota una banda sonora que evoca un western en ple desert dels Monegros.
El moustache de Bigott ja fa anys que creixia amb bandes com Tachenko, Big City i la Costa Brava, i s'ha fet ferm amb l'acompanyament de Clara Carnicer (baix i cors), Paco Loco (guitarra i sonoritats vàries), Muni Camón (teclats i cors) y Esteban Perles (bateria). Influències que recorden a clàssics com Johnny Cash, Elvis Presley, Tom Waits, Lou Reed, Velvet Underground o a bandes de l'escena actual com Yo la tengo, Mr. Ward o Micah P. Hinson, es conjuguen per deixar-nos el pit ben obert a una osmosi sonora que atrapa lo millor que portem dins. O sigue, una medicina.
.
Bigott- This is the beggining of a beautiful friendship (2010)
El passat 22-27 de febrer es va celebrar a Barcelona, com cada any, l'observatori de video no identificat (OVNI) al CCCB, on enguany el tema central era el concepte de realitat, o més ben dit, de desrealitat. La crítica a aquesta realitat en la que vivim avui dia, arrencava de 6 premisses:
1.Estàs cec, tot allò que veus és pura imatge. (Mahmud Shabistari, El jardí dels secrets. Pèrsia, segle XIII).
2. Allà on el món real es transforma en simples imatges, les simples imatges es converteixen en éssers reals. (Guy Debord, La société du spectacle).
3. El dormir de la nostra era no és un dormir que proporciona descans. És un son ansiós que et porta a sentir-te cada cop més buit d'energia (...). Hi ha una narcosi que suplica per una narcosi profunda. Aquells que, per sort o per desgràcia, es desperten del son prescrit, són en aquest món co nens perduts. (Tiqqin, Llamamiento y otros fogonazos)
4. Només el rebuig total de la realitat ens la mostra en la seva realitat, ens la mostra en la seva veritat. (Santiago López Petit, La movilización global).
5. L’u és la realitat; la multiplicitat no és res més que noms i formes. (Ramana Maharshi, Sigues el que ets).
6. Oh humanitat, la vostra injustícia està solament contra vosaltres mateixos. (Corà 10:23).
En aquest context, els vídeos projectats mostraven realitats singulars, virtuals o creades artificiosament per a uns interessos econòmics concrets. En total van ser dos dies que em vaig poder estirar a la moqueta del hall del CCCB amb el puf al cap, i del que em va passar per la vista i es va quedar marcat a la memòria destacaria:
Logograma. F. Alaux, H. de Crecy, L. Houplain. 16 min, França, 2009.
Premi al millor curtmetratge Oscars 2009.
Aral, Fishing in an invisible sea. C. Casas, S. Ismailova. 52 min, Itàlia/Uzbequistan, 2005
Il corpo delle donne, Lorella Zanardo. 25 min, Itàlia, 2009
Bitch Academy. Kak Stat Stervoi. 30 min, Russia, 2008
Aquest és el documental més impactant de tots, la vexació femenina i la dura realitat a Rússia.
